Apunts sobre el Pacte fiscal

Image

Sobre el Pacte Fiscal
Primer de tot, aclarir que el terme pacte fiscal és un eufemisme que va ordir el govern de torn per eludir el concepte deconcert econòmic del qual gaudeixen els països bascos d’obediència espanyola. I que els catalans no van assolir, per raons que finalment mai no han estat aclarides (sembla que Miquel Roca i Junyent, per exemple, les coneix de primera mà;  l’inefable Solé i Tura, possiblement des de l’altra banda, també: ara, Solé ja no ens les podrà explicar) però que en qualsevol cas han dut al sistema de distribució econòmica estatal a un escanyament continuat per part de l’estat central envers comunitats autònomes i ajuntaments, singularment les dels Països Catalans. El context en què es van dur a terme les negociacions dels traspassos, en el qual l’aparell repressor franquista romania intacte d’una banda, i la feblesa dels negociadors (a la taula hi havia l’aparell del règim i al seu davant un grup de gent jove, sense experiència política –i ja dividits, entre els que pretenien reprendre d’alguna manera la legalitat republicana i els que havien nascut en època franquista i eren partidaris de fer tabula rasa– i amb voluntat de resoldre el traspàs de poders de forma ràpida i sobretot, pacífica) de l’altra, explicaria l’obtenció aquest sistema de finançament tan injust i perniciós.
Miquel Roca i Junyent, personatge influent, membre redactor de la Constitució espanyola, va deixar la política per passar a ser un dels homes forts de La Caixa

Miquel Roca i Junyent, personatge influent, membre redactor de la Constitució espanyola, va deixar la política per passar a ser un dels homes forts de La Caixa

 

Jordi Solé i Tura

Procedent de Bandera Roja, va militar al Psuc i va acabar al Psc (de fet va ser ministre en un govern Psoe). Ponent de la Constitució, personatge influent de reconeguda mal·leabilitat de caràcter

Segonament, el partit majoritari al Principat, i conseqüentment encarregat de dur el timó d’aquests pactes, pel motiu que fos –ja l’he escatit dessús-, tot i gaudir d’un suport massiu (legislatures amb majoria absoluta i grans consensos pels temes importants de tots els partits –llevat dels d’estricte obediència espanyola), va preferir dur a la pràctica la política de vol curt anomenada de peix al cove, és a dir, d’avançar poc a poquet. El líder indiscutible de la formació majoritària, Jordi Pujol, creia sincerament en Espanya. Com Prat, com Cambó i com Companys, per exemple. L’independentisme, fins ara mateix, ha estat una ideologia amagada (he estat temptat d’escriure “marginal”, terme del tot inadequat), oculta, prohibida per un sistema repressiu militar-policíac-polític-mediàtic omnipresent. No és fins suara que no ha pogut passar a ocupar un espai central en el debat polític;  i això per si sol és una cosa que s’ha de celebrar.
 
Pactant el pacte
Respecte del pacte fiscal, la situació provoca fractalitats i paradoxes. El Pp no vol per Catalunya l’eina que està emprant al País Basc. C’s és completament marginal i la patata calenta la té el Psc (Ic ha pres una posició de responsabilitat, com van fer els seus correligionaris a Euskadi en l’anterior legislatura). D’una banda, qualsevol persona amb dos dits de front és conscient que el pacte és imprescindible per organitzar el país. I si un dia volen tornar a governar, els caldrà reivindicar-lo necessàriament. Ara bé:  demanar-lo sense embuts pot ser rebut, sobretot per la caverna mediàtica –en sentit ampli-, com allò que en diuen un pas més en la deriva sobiranista (frase curiosa i capciosa, car deriva implica sortir de la centralitat que en hipòtesi deuen tenir en exclusiva els no sobiranistes…). Per tant, els outsiders con Ernest Maragall o l’exconseller d’economia, Antoni Castells, el reclamen en contra d’una majoria, la lligada a l’antiga la Federació Socialista de Barcelona, majoritària en el partit i, ai las, en els votants –tenim el país que tenim i això no ho hem pas mai de perdre de vista.
Erc i Ciu han fet el que havien de fer: un pacte de mínims sabent com saben que no tenen res a pelar a Madrid, on, encara, resideix la sobirania del poble (del català, també). I Si fa de C’s a l’inversa. I potser ja està bé, tibar la corda, com quan Erc va votar no a la Llei de Política Língüística per insuficient. Una vella amiga em deia, temps ha, que calia un partit més radical que Erc. I jo responia, sí, però on? Ja el tenim (i tenim les Cup, encara millor).
Números
Tornant al Pacte, són faves comptades. El juliol del 2012 el Govern no va poder pagar les nòmines d’uns assalariats (d’empreses concertades, perquè no es notés tant) perquè tenia un crèdit pendent de tornar que rondava els 600 milions d’euros. Al novembre té un venciment d’un altre aproximadament d’uns 6000 –deu vegades més, sí. O es pacta amb el govern central, que tampoc té diners però que podria donar una garantia per endarrerir els venciments (en realitat, l’Estat espanyol no està tant endeutat com diuen, passa que no té liquiditat –ni credibilitat, sobretot vers l’exterior, però això ja és una altra història); o bé hi ha eleccions anticipades. Un govern insolvent o es declara en fallida o ha de plegar. Perquè el Govern actual no ha fet res, res de res –a part de  la bogeria amb el mafiós Adelson i de la Llei òmnibus, mena de ribot en contra de part de la legislació del govern d’entesa– per, essencialment, manca de sous. I l’economia s’enfonsa, de manera que via impositiva cada cop es podran recollir menys ingressos (és un cercle viciós: a partir d’un determinat punt, quan s’estreny tant la producció, no deixa lloc per extreure’n plusvàlues, o sigui, es mata la gallina dels ous d’or: i aquest punt ja s’ha superat: per exemple, amb l’apujada de l’Iva a Portugal, l’Estat ha ingressat menys diners).
Posicionaments
Oriol Junqueras ha sentenciat que el pacte és un pas cap a la independència. No sembla la manera més intel·ligent d’anar a negociar a Madrid (i on diu “negociar” hom hi pot posar “pidolar”, mentre el Pp romangui amb majoria absoluta). És com fer un avís: compte, el penal el xutem per la dreta. Només es pot entendre en clau interna, de cara a un electorat que o pot marxar cap a Si, o sigui al o tot o res, o cap a Ciu, que s’atansa a l’espai sobiranista del qual Erc en tenia l’hegemonia .
     I Ciu: no sabem fins a quint punt és de fiar la seva deriva sobiranista. Per una enquesta, inconsistent i pueril (tot politòleg sap que per guanyar un plebiscit d’aquest caire cal molt més del 50%: guaitem, sinó, el cas del Quebec)?  A pleret, primer el seu vessant més radical (Rull, Campuzano, etc),  seguidament el mestre Obi-Wan Kenobi (i tot seguit el seu fill), i al final, el líder (Mas), han anat pujant amb pompa i esplendor al carro de l’independentisme. Pot ser, és clar, que la insostenible situació econòmica, els hagi acabat de fer-se decidir. (Però després de tants anys, n’hi haurà que diran, de no fer res…). També pot ser que hagin sondat els representants del poder real (La Caixa i Abertis, d’un costat, el Grup Godó, de l’altre) i que aquest hagin, finalment, donat llum verda al projecte (Salvador Alemany feia una explicació laberíntica al Singulars d’en Barberà <<http://www.tv3.cat/videos/4115030/Salvador-Alemany>>).
El pas final
En qualsevol cas, benvinguts siguin a bord. Però justament aquesta és una de les qüestions més vidrioses. D’una banda, cal un grup el més cohesionat possible per, aleshores, poder fer front comú contra l’enemic (entre cometes?) real, que és on rau la sobirania i amb el qual hem de pactar el nostre deslliurament (les declaracions unilaterals són molt boniques però l’endemà el país ha de funcionar, i els tancs, els jutges i els sous dels professors universitaris, verbigràcia, són de dependència espanyola, ara per ara). En aquest camí s’hi afegiran companys de viatge (els poputxiqui, com va batejar-los Andreu Nin en la seva revolució soviètica) estranys,  alguns de tenebrosos i d’altres a primer cop d’ull, inexplicables. Però poden ser necessaris a la recerca de consensos amplis i hegemonies. Ens trobem, per tant, davant d’una segona transició: i a la primera, en la bugada en hi vam perdre massa llençols, són a saber:  la divisió en tres comunitats –i la subseqüent prohibició de federar-se-, el no reconeixement del dret de l’autodeterminació, la discriminació lingüística i un llarguíssim etcètera fins a arribar a un tracte fiscal abusiu. Tot d’una això s’ha convertit en la cançó de l’enfadós i, si us plau, no la tornéssim a començar…
Annex:
-PROPOSTA TEXT TRANSACCIONAL PER AL PLE MONOGRÀFIC SOBRE EL
PACTE FISCAL, consultable a
-Llei de Politica Lingüísitica:
-Llei Òmnibus:
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

11 de setembre de 2012, una setmana després.

Una setmana després de la  gran manifestació de la Diada 

11s

La riuada baixant per Via Laietans en la cruïlla amb la plaça d’Urquinaona, camí del Parlament

 Sis consideracions una setmana després de l’11 de Setembre de 2012.

 1. La primera és emfasitzar l’èxit extraordinari de la convocatòria, sense cap mena de pal·liatiu; dues milions (o un i mig, tant se val) de persones van empetitir el centre de la capital del país. Això no obstant, la riuada va poder desfilar ordenadament i tranquil·la: va ser un clam uníson: INDEPENDÈNCIA. Clar i net. Ara bé: sí dos milions van sortir al carrer, això significa que pel cap baix n’hi ha haver cinc que no: n’hi ha que es van veure atrapats i van decidir marxar i d’altres, davant de la magnitud de l’esdeveniment , van preferir quedar-se a casa; i encara hi hauria les persones gran o incapacitades, que també se les ha de comptar: però hi ha gent, molta, encara -malgrat el que diguin les enquestes, que no són mai de refiar-, que no estan amb nosaltres; oimés, que hi estan en contra, que pengen banderes amb tres barres dels balcons i celebren els gols de la “roha”. Negar-ho fóra estúpid, per dues raons.
      1.1.  Per guanyar en un hipotètic plebiscit, els haurem de convèncer o  si més no calmar, i;
      1.2  . Un cop el país independent, hem de fer el possible perquè ells,  si més no els que no van amb mala fe, s’hi sentin còmodes: la  democràcia és el govern de les majories i el respecte de les  minories (allò que els espanyols no han entès mai…).

2. La cobertura mediàtica: els mitjans catalans fan fer una transmissió exemplar: però des de Rac1 afirmaven Tv3 dóna imatges des de l’helicòpter i fa una retransmissió puntual… però és l’única emissora que ho fa. Per tant:

      2.1.  Primer cal fer una reflexió sobre l’exercici del periodisme: ara,  els treballadors de RTVV, l’empresa que s’ha dedicat a fer  manipulacions sistemàtiques (recordem a Mònica Oltra) i ha creat  engendres tals com Tómbola, es queixen que els envien a casa tot prclamant la “llibertat d’informació”… haver-ho pensant abans, no?; i,

      2.2.  La cobertura de l’esdeveniment des de l’exterior. Mentre a Espanya  se’n feia poc cas (Tve) a la resta d’Europa no només se seguia  sinó que l’endemà, mitjans europeus es queixaven de l’escàs  impacte que havia tingut la manifestació, cas de Le monde: La “Diada” catalane: occutée ou encensée par les médias <<http://www.vilaweb.cat/noticia/4039929/20120912/le-monde-acusa-mitjans-espanyols-damagar-lexit-diada.html>>. En l’endemig, el Pp (juntament amb els sequaços de Rosa Díez) han tombat l’enèsima proposició per  la reciprocitat entre els mitjans, l’anomenada Televisió sense fronteres, iniciativa popular  que ha recollit signatures arreu de l’estat que però que havia superat  les 100 mil al Principat i al País Valencià           <<http://acpv.cat/web/actualitat/el-pp-veta-el-tramit-parlamentari-de-la-ilp-televisio-sense-fronteres>>; i lateralment, el govern Mas decideix aprimar Tv3, passant de 6 canals a 4, de manera que el Canal 33 i el Súper 3 (amb la importància que té que la canalla tingui referents en la llengua pròpia) passaran a compartir el mateix canal -i per tant, perdran hores d’emissió.

3. Seguit   del que acabem d’escriure, sembla que hi ha hagut un canvi de posicionament dels anomenats poders fàctics sobre la qüestió: no debades la meitat de Rac1 és del Grup Godó i La Caixa, un dels seus principals patrocinadors, podrien haver virat i no fer fàstics a una país independent. Això té una importància cabdal. Llevat que no es vulgui construir una República Marxista (sense dubte engrescadora però desafortunadament allunyada de la   Realpolitik…), el nou país ha de tenir unes classes subalternes fortes, convençudes i ben nodrides, i al costat unes classes dominants que entenguin que ací NO és prioritària la lluita social sinó que centem els nostres esforços en la lluita nacional: hem d’aprendre, com sigui, la lliçó del 36.

4. En les xarxes socials, justament lligant als punts u i tres,   hom ha pogut llegir que grups de persones que no van anar a la manifestació -i que no són hostils, que aquests són un grup a part i mereixen tot un altre tractament- reclamaven que a la  manifestació es s’hi barrejarien just els polítics que dictaven les retallades amb la ciutadania que les rebia -i de les quals, òbviament, es queixava. I que això no tenia cap sentit. Hi ha qui ha dit que no està en contra de la independència però sí d’un país en mans d’un partit de dretes i corrupte (Lleis òmnibus, cas Palau, etc). Cal fer-los entendre, d’una forma clara, que qui ha organitzat aquesta manifestació ha estat aquesta cosa estranya que anomenem societat civil i que ací, pren el nom d’Assemblea   Nacional Catalana: una entitat que fa sis mesos era pràcticament desconeguda i que   ha estat capaç de mobilitzar dos milions de persones de manera pacífica i sense cap (ep, atenció, cap!) incident. I els partits polítics (i els pobres sindicats), que haguera estat suïcida bandejar-los, al darrera, a “xupar cortines”. Afirmava l’endemà Josep Maria Terricabres, afirmava: Fa sis mesos pràcticament ningú no sabia què era l’ANC. Això vol dir que la gent estava preparada. La convocatòria tenia tanta   força, que tothom havia de prendre posició. I ara també n’han   de prendre els polítics, si no volen quedar fora de la història.   <<http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4039668/josep-m-terricabras-shan-posicionar-politics-volen-quedar-fora-historia.html>>

5. Les dues coses que han quedat més clares, doncs, d’aquesta manifestació, han estat el crit unànim d’ Independència (les banderes republicanes espanyoles han estat servades per una ocasió millor), d’una banda, i la superació per desbordament de les forces polítiques tradicionals, de l’altra (¿algú dirà al desdibuixat Pere Navarro o al funcionari de l’estat a la recerca d’un ministeri, Duran i Lleida, que, en efecte, era una manifestació independentista?).

Duran i Lleida dubtava si anar o no anara la manifestació
Navarro insistia que la manifestacióno era independentista

Fet i fet, han destacat més els dissidents -per la seva valentia i honestedat- Ernest Maragall o Marina Geli que la plana major de Ciu (que no hi era: ¿què feia el president Mas?; ¿i la seva mà dreta, escollit portantveu del Govern perquè va guanyar un concurs d’imitadors i quan hom escolta la ràdio no sap qui és qui, Francesc Homs?) i fins i tot que la d’Erc, que era previsible que hi fos -per cert, Carod inclòs, encara que en una altra banda de la manifestació.

6. Per tant, el confinament dels partits polítcs i sindicats a la cua no era pas simbòlic. Hi ha qui ha interpretat la jornada com una continuació de les revoltes gregues precedents i de les portugueses actuals, ço és, emfasitzant la vessant econòmica. Fóra un error tan gros menystenir del tot aquesta visió com donar-li tota la raó. Darrera dels dos milions de persones hi havia un descontentament, ben cert, que compartim amb la resta de països de l’anomenada perifèria europea. Social i econòmic. Però reduir-ho a això és fer el joc als que avantposen els interessos de classe als nacionals. I tornem al 36: que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Primer declarem la independència i després ja lluitarem peruna Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa (Francesc Macià).

El President Francesc Macià en un discurs

Image

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Apunts sobre el Pacte fiscal

alavorade

Image

Sobre el Pacte Fiscal
Primer de tot, aclarir que el terme pacte fiscal és un eufemisme que va ordir el govern de torn per eludir el concepte deconcert econòmic del qual gaudeixen els països bascos d’obediència espanyola. I que els catalans no van assolir, per raons que finalment mai no han estat aclarides (sembla que Miquel Roca i Junyent, per exemple, les coneix de primera mà;  l’inefable Solé i Tura, possiblement des de l’altra banda, també: ara, Solé ja no ens les podrà explicar) però que en qualsevol cas han dut al sistema de distribució econòmica estatal a un escanyament continuat per part de l’estat central envers comunitats autònomes i ajuntaments, singularment les dels Països Catalans. El context en què es van dur a terme les negociacions dels traspassos, en el qual l’aparell repressor franquista romania intacte d’una banda, i la feblesa dels negociadors (a la taula hi havia l’aparell del…

View original post 1.223 more words

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Consideracions sobre el deute sobirà

L’excusa del deute sobirà,

o com ens fote’n la mà a la cartera mentre se’ns pixen al damunt i diuen que ens volen refrescar perquè no sentim tant fortes les pessigolles

Distribució del deute dels Estats en tants per cent. (Del tot recomanable consultar la font de la Bbc que cito al final del text)

Va ser durant la cimera de Davos d’enguany, que Xavier Sala i Martín va explicar que la peça clau per sortir de la crisi era acabar amb el deute sobirà, tal com defensava un grup d’experts, al qual ell pertanyia. Però, ben bé, què és el deute sobirà? Diu la Viquipèdia, de forma succinta (que és la millor manera de no equivocar-se gaire), que es refereix  al conjunt de deutes que manté un estat enfront dels particulars o un altre país. Per fer-nos-en una idea, farem cinc cèntims per esbossar d’on prové i al final assajarem si existeix cap possibilitat de deseixir-se’n sense perdre del tot la dignitat.

Per començar, on s’origina. He provat de fer una classificació per tal que l’explicació sigui menys menys feixuga. Imaginem que el sector públic, un Estat o un Ajuntament, tant se val, tracen una carretera entre X i Y; i a través d’aquesta carretera, el sector privat, uns comerciants, fan arribar més de pressa el seu producte i guanyen dinerons. És el que en diríem col·laboració o a), en la qual tots els contribuents sufraguen les despeses però també tenen al seu càrrec les responsabilitats. D’altres vegades, però, hom estableix una competència o b): entre X i Y no hi ha cap carretera i l’Estat no té prou diners per fer-la. Aleshores sorgeix el sector privat i se’n fa càrrec; a canvi, també en durà a terme la gestió, potser en forma de peatges, segons els seus interessos. En principi només la paguen els que en fan ús però a canvi té la servitud de parar en mans privades que poden fer-ne el que els plagui. Hi hauria una variant, b2), que és la més lògica però alhora més infreqüent: quan entre X i Y ja hi ha  una carretera gratuïta però és vella i sembla insuficient. Aleshores l’Estat vol fer-ne una altra però considera més beneficiós atorgar la concessió  a una empresa privada perquè l’exploti segons li convingui. Qui vulgui anar més de pressa, que pagui, diríem: aquest és el sistema, com he dit, dels manuals, però inexistent a Catalunya, víctima de la cobdícia d’Abertis i del sistema b). Encara hi ha un altre mètode, que he batejat negociació: entre X i Y només hi ha un desert immens, però tanmateix l’Estat considera convenient fer-hi una bona carretera, cosa que crea llocs de treball de manera immediata i és una inversió pel futur. No genera rèdits immediats i l´han de pagar tots els contribuents, qui en fa ús, qui no en fa, qui hi viu a la vora o qui hi viu lluny però és víctima d’una cosa anomenada mecanismes de compensació (també hi ha un eufemisme que es diu solidaritat interterritorial i una altra accepció que en diu espoli). Encara hi ha un factor morigerador de tot plegat, i que deriva especialment del tercer factor, que és l’índex de rendibilitat: perquè no és el mateix invertir en una part del territori que en una altra. En una zona densament poblada, els doblers es recuperen abans. En un ermot buit, pot ser que es tardi més temps o que sigui un forat perpetu (la construcció del Tgv a la major part de l’Estat espanyol). Aquest a circumstància no és rellevant en època de vaques grasses: quan el cavall desbridat corre per les praderies en una cursa sens fi, goig d’avantguardistes i horror de científics mediambientals que reclamen  desacceleració.

A tot això encara cal afegir-hi dos components més:

  1. Els bancs, la mala gestió dels quals, en alguns casos llindar de la pura delinqüència ha hagut de ser sufocada per l’Estat, d’una manera o una altra (l’any 2008, George Bush va nacionalitzar determinats bancs manefles americans i ara ja donen beneficis; a l’Estat espanyol, a finals de 2012, es van fent pedaços per no demanar un rescat en tota regla… en qualsevol cas, quatre anys llargs tard).
  2. Moltes empreses, sobretot les més grans, han fet ús d’un mecanisme que pot tornar-se pervers, l’Ero, ço és, l’expedient de regulació d’ocupació, pel qual poden començar a fer prejubilacions extraordinàries, contractar gent més jove a la qual només cal pagar-los una quarta part del sou alhora que envia els antics treballadors a la Seguretat social, succionant com lepidòpters les arques de l’Estat (tal com ha fet la Ub, per exemple, de forma voluntària, amb algun professor, que encara té despatx i que a més és membre de l’Iec… i fins ací puc llegir).

Aquell cavall impressionant s’ha convertit en un rossí infecte i capcot que l’únic que pot lluir és el costellam excessiu propi del mamífer desnodrit.

Solució?

Xavier Sala i Martín, amb qui començàvem l’article (juntament amb el grup dels diguem-ne neocon, o sigui, ultraliberals), proposa polítiques anomenades d’austeritat per poder demanar diners per poder pagar els deutes pendents. Les retallades implicarien la confiança dels mercats que aleshores concedirien crèdit al sector públic perquè pogués continuar amb les polítiques dessús descrites. Ara, les retallades van directament a la butxaca de la ciutadania, de tothom, de qui fa ús de les carreteres i de qui no, de qui va al metge i de qui es paga una mútua. En una mesura o una altra –qui més té, menys l’afecta, però això és una altra història que es diu frau fiscal– afecta a tothom, fins i tot a qui no percep res, ni del sector privat, perquè és a l’atur, ni del públic perquè ja no se’n pot fer càrrec (i si no li agrada, que emigri o es foti, tal com va asseverar, entre xulesca, ignorant i desesperada,  la congressista Fabra). Llavors, un cops els deures han estat fets, hom pot tornar a demanar diners. Podria  donar-se la paradoxa que un augment bestial de la pressió fiscal enfonsés fins a tal punt l’economia que ni així es poguessin recaptar els sous necessaris per fer front als emprèstits concedits pels mercats internacionals. Molt probablement, en alguns aspectes, ara i ací ja hem travessat aquesta línia –però això és una opinió personal.

Sala defensa els arguments a favor de l’austeritat per tal d’aconseguir el favor dels mercats internacionals

Tepper és partidari de polítiques que no afectin d’una forma tan directa l’economia de les famílies

Hi ha una altra opció, pel cap baix, defensada en aquest cas pel també prestigiós economista Jonathan Tepper (per a més informació, l’excel·lent Singulars: <<http://www.tv3.cat/videos/4093933/Edward-Hugh-i-Jonathan-Tepper-el-que-no-es-vol-sentir>>), que en resum, fa: 1) sortir immediatament de l’euro –cosa que no seria cap desgràcia, a mitjà termini- per tal de recuperar la potestat en matèria monetària ço que permetria dur a terme una necessària devaluació dràstica del seu valor–, per tant, empobriment general-, a fi i efecte de fer l’economia més competitiva. Tepper parla de la necessitat d’exportar per tal com el consum interior està deprimit i no es pot fer càrrec de l’oferta. Passa que no aclareix ni què s’ha d’exportar –si ben poca cosa es produeix- ni on (ni que els economistes italians, en aquests mateixos moments, estan fent exactement les mateixes propostes: i si tothom ven i ningú no compra, tornem a  ser al cap del carrer). I 2) (sobretot), la reestructuració del deute. Tepper és un economista procedent de la city londinenca i es refereix a amortitzacions i ajornaments del pagament… d’un pagament, emperò, que passaria a deure’s, in secula seculorum.

En l’endemig hi ha una tercera via, que pocs s’atreveixen a dir: jo l’he sentida de la

Forcades ha estat criticada, de vegades, per la contundència dels seus posicionaments. En contra de determinades vacunes, a favor dels drets dels ciutadans, etcètera, ara s'arrenglera amb una opció més radical per acabar amb la crisi

prestigiosa científica benedictina, Teresa Forcades, i formalment  no s’allunya massa de Tepper. Allà on l’anglès parla de reestructurar el deute (ajornar-lo, abaixar-ne l’exigència, calmar la prima de risc…), Forcades parla directament de condonació (terme maleït perquè té remiscències “zerocomasetpercentistes”, “és possible un altre món”, “nuclears no gràcies”, etc). L’estadística de la Bbc que he volgut presentar a l’encapçalament demostra ben clar que tothom (ço és, tots els Estats) deu a tothom, primer; que Espanya no és ni de lluny, ni la més endeutada en termes generals ni en tants per cents del Pib (la campiona destacada és el Japó). I encara un altre detall: els diners que no es deuen entre Estats sinó dels Estats vers el sector privat, és en molt poques mans (recordem que existeixen 4 (!) agències de qualificació en tot el món), de manera que negociar-hi no hauria de ser especialment complicat (aclariment: quan el poder es concentra en poques mans, s’acosta molt al poder absolut i aleshores és impossible negociar-hi perquè normalment la seva política és la de la imposició; ara: és més fàcil asseure a la taula a 3 persones que a 300; i, recoi, que qui té el número secret del botó vermell és n’Obama…no?).

Si hom fes tabula rasa i sancionés quatre lleis senzilles i de fàcil i estricte acompliment –estil Islàndia, on s’han demostrat plausibles, però en gran- que vigilessin l’avarícia i prohibissin la cobdícia  sense límits (stock options, apalancaments, bons brossa, Goldmann Sachs…) que han marcat el pas del sistema econòmic els darrers, posem, 30 anys (des del caiguda del Mur d’una forma accelerada i sense topalls), podríem començar de nou i amb una nova perspectiva, gràcies al dur aprenentatge, diferent, positiva i optimista.

Pensem-hi tranquil·lament, aquests dies d’estiu, si tenim la sort de fer vacances o fent un descans en la pitjor feina del món, la recerca de feina.

David Mallol

arrande.blogger.com

alavorade.wordpress.com

<<www.diarigrandelsobiranisme.com>>

PS: Imprescindible, per entendre el que he provat d’explicar, consultar aquest enllaç de la Bbc: <<http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696>>

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Joan Laporta o l’essència del “filldeputisme”

 Joan Laporta o l’essència del filldeputisme

Joan Laporta el dia que fou elegit president del Barça

Mercè Rodoreda també va ser víctima d’una campanya de desprestigi

El personatge de Joan Laporta, com el va definir fa poc Màrius Carol a Rac1, és desproporcionat. D’una banda presenta una tasca excel•lent comandant una entitat esportiva especialment complexa, com és el Barça. Recordem que Laporta guanya les eleccions, agafa un club arruïnat i un equip destruït, i amb pocs doblers i molta imaginació el porta al cim. Després encara tindrà temps de posar remei quan la nau torna a torçar-se, incorporant Josep Guardiola a la direcció tècnica del primer equip de futbol, amb el qual hom ha assolit el més alt nivell d’excel•lència. Al costat d’això, Laporta potencia les seccions: posa ordre en el bàsquet i l’handbol, completament sense rumb en els primers anys del seu mandat, i promociona el futbol sala i manté la confiança en l’hoquei. Al costat d’això, que és un dels assoliments dels quals el nostre protagonista més se sent satisfet, ha convertit el club en un referent mundial, patrocinant a entitats com Unicef i subvencionant activitats sense ànim de lucre -si és que això és possible avui dia- arreu del món, sense oblidar el catalanisme (esport i ciutadania, com deia el president Sunyol) com a base essencial del seu mandat en acompliment del desig de la majoria de la massa social del club – per primera vegada i que els presidents anteriors (i posterior, sembla) havien maldat per arrencar com si en fos una pell afegida i morbosa.

Aquesta excel•lent tasca l’ha feta a mesura que es desprenia de la col•laboració (sic) d’individus tèrbols, com Sandro Rossell (i el seus sicaris, que van portar el Palau al desastre total del qual parlàvem dessús) i s’envoltava de personalitats de relleu: Magda Oranich, Xavier Sala i Martín, Vicent Sanchis o Joan Oliver -aquest darrer tan bescantat- mentre es deixava veure amb gurus espirituals com Josep Maria Ballarín. En aquesta diguem, forja del líder, Laporta ja maldava per fer el pas entre l’esport i la política, en un país com el nostre, que s’ha hagut d’anar construint a si mateix, en el qual les institucions esportives són tan preeminents -millor dit, la Institució: en paraules de l’expresident Núñez, Barcelona era la ciutat que havia pres el nom del club que ell presidia, en fi.
Resumidament, en Laporta conviuen, el coratjós -en tots sentits- que sortia de l’armari (afirmar independentista fa 10 anys no és com dir-ho ara) al costat de l’impresentable que arengava consignes en espanyol en una assemblea de compromissaris. L’home que havia convertit el Barça en una entitat admirada arreu i paladí de bones causes amb el borratxo vergonyant del Luz de gas.

El pas (en fals?) a la política

I finalment, el salt a al política. Primer sembla que fa estires i arronses amb diferents forces dins l’independentisme i aconsegueix arribar a un acord amb un grup que es presenta cohesionat, com és Solidaritat per la Independència. Si aporta treball (López-Tena) i prestigi (M. Strubell) i Laporta popularitat, imprescindibles a les urnes, que són relativament generoses. A poca a poc, la desproporció del personatge fa que es trobi incòmode i acabi trencant el sac a les eleccions municipals presentant-se a Barcelona per Erc (hi ha qui hi ha vist com l’antiga direcció d’Erc, en realitat, buscava fer feina de sapa de la formació Si, de la qual hauria pres molts vots a les eleccions anteriors). Aquest trencament reconec que no vaig acabar de comprendre’l, i consultant-ho amb un bon membre de base de Si, (per tant, lluny de les enveges i desafeccions lògicament provocades a la cúpula) em va assegurar que ho feia per diners, que Laporta estava desesperat per aconseguir sous per tal com li era impossible sostenir el seu actual tren de vida (i que tampoc podia pagar amb les seves activitats de gabinet jurídic). Ara bé; en fer-se trànsfuga, va tornar a guanyar-se més enemics: i si abans els tenia a la dreta -per dir-ho ràpid-, ara li sortien a l’esquerra.

El filldeputisme

El “no vull pagar”, s´ha convertit en un crit de guerra en contra de les exaccions de les quals el país és víctima

En aquest revoltim que hi ha hagut darrerrament pel tema del no vull pagar, ha sortit a la llum el terme filldeputisme. L’ha fet servir un dels individus que formen la guàrdia pretoriana del president Mas, concretament el seu Cap de premsa, anomenat Joan Maria Piqué (de la línia David Madí -o Oriol Pujol-, per entendre’s, jove, d’origen per damunt de la Diagonal, més o menys preparat però més segur de les seves possibilitats que ningú del que l’envolta). Ha fet servir aquesta expressió respecte la campanya del no volem pagar en una piulada que, en ser descontextualitzada, ha provocat un terrabastall a la xarxa <<http://comunicacio.e-noticies.cat/el-cap-de-premsa-de-mas-compara-el–novullpagar-amb-filldeputisme-64655.html>&gt; .

L’origen del terme sembla que té a veure amb la procelosa relació de l’establishment de la precària cultura oficial catalana dels anys 60, i el va encunyar Joan Sales per definir tots els que s’oposaven a l’obra de Mercè Rodoreda per raons extraliteràries, tant a la dreta (Pla) com a l’esquerra (els que no li perdonaven que hagués canviat de parella al primer exili, d’una banda, i que s´hagués inventat un personatge, tornada de l’exili, insuficientment engatjat, per dir-ho de pressa). Sales, prohom de tarannà fort i corda diversa de la de Rodoreda, tanmateix li publica la major part de les seves novel•les, de manera que fa possible la circulació d’una de les prosistes més llegides i traduïdes de la literatura catalana; i la defensa quan la troika la vol bandejar (negant-li el premi Sant Jordi per La plaça del diamant, per exemple). Amb el temps, hem hagut de recórrer a les hemeroteques per saber d’on venien les rancúnies cap a Rodoreda; i la seva obra, avui, és indiscutible.

Doncs el prohom convergent va tenir la pensada de fer una comparança tot argumentant que si volem un país independent, el primer que hem de fer és convèncer a les nostres classes dominants (conceptes vidriosos, en sóc conscient: és a dir: pot tenir un país subaltern classes dominants?), que en cas d’assolir-la, no els passarà res… ans al contrari. Una mica allò d’assegurar-los que no es repetiran els excessos de l’any 36 -cosa amb la qual més o menys tot hi estaríem d’acord… respecte del 36. Per tant, insistia Piqué, en comptes d’anar a fer campanya en contra de La Caixa (accionista majoritària de l’empresa que gestiona les autopistes), que es fes davant del Banc de Santander, de Bankia (aleshores encara existia) o del Citybank -entitat que per cert està als tribunals per exaccions i irregularitats amb els seus clients.

I ja som al cap del carrer. D’una banda: cal que ens acarnissem amb una persona que té un objectiu molt proper al nostre però un procediment definitivament divergent? Perquè de l’ala dreta (no hi insistirem) ja rep mastegots (la foto del Luz de Gas va ser portava, havent esguard que cap diari d’ací la volia publicar, d’una rotatiu madrileny infecte anomenat La gaseta, o una cosa així). Per tant: des de l’esquerra, també li hem de marcar la ratlla?
I ja més en general (i ací segueixo l’argument, ni que sigui només per fer-ne una presentació, del que explicava quan em referia al període de la guerra i la revolució…): la independència? Sí, és clar. Però per continuar en mans dels mateixos gàngsters; perdó, volia dir de La Caixa et alii? Pensem-hi, mentre en traiem els nostres migradíssims estalvis per posar-los a la banca ètica o a sota d’una rajola…..

David Mallol
http://quimenjasopes.blogspot.com

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

JV Foix.

JV Foix.

Enaltir la brossa (o embrutir el sublim; o tot el contrari)

Els noms són aire

i les coses els aguanten tots.”

                                               (Joaquim Ruyra, 1919)

Jo, home retret, que cerco, amb l’ajuda de

Déu, guarir-me de vanitats i passions en

una vida la més retirada possible…”

                                                 (Eugeni d’Ors)

El primer record que tinc de J.V. Foix és el d’un vellet venerable al darrera dels qual qualque locutor de Tv3 (aleshores, la nostra) empaitava després que hom el fes objecte d’un altre reconeixement. No recordo si era l’Alsius o en Villatoro -o tots dos- i tampoc podria precisar si era per la consecució de la Medalla d’Or de la Generalitat (1981) o la de l’Ajuntament de Barcelona (1980). En aquella època era un ancià empetitit de qui no en sabia res més a part que parlava amb veu greu i un català perfecte (circumstància que no hauria d’estranyar… però que tanmateix, era, i és, rara).

Després suposo que em devia sentir res a l’escola -el millor lloc per aprendre a avorrir un autor (o una matèria, qualsevol). Penso que devia figurar dintre d’aquells immensos llibres que servien, essencialment, per deformar-nos l’esquena quan els havíem de traginar de casa a classe  i a l’inversa, casa sant dia. I no en vaig entendre res. Ni tampoc em va interessar, ni poc ni gaire (tornem-hi, com pràcticament tot el que s’ensenya al col·legi).

Fou d ‘adult -però encara jove, ep-, quan al voltant de l’Ajelc, l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (per cert, que he vist que rumbegen en una pàgina web << http://www.cjb.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=112:ajelc&catid=47:associacionisme-cultural-i-dintercanvi&Itemid=102>>, si hi teniu lleure), l’occitanista colomenc Manel Zabala <<http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutors.asp?idregistre=11256>> ens va fer cinc cèntims de la seva vida literària… i privada, ai las. I a partir d’aleshores va començar la fascinació del poeta de Sarrià.

La premsa groga, la salsa rosa i la dolce vitta

Una vegada, en el darrer govern convergent (abans de l’època Mas), un Conseller de Cultura conegut per la seva afició al Barça, a la publicitat i a la roba de marca, va sentenciar que el problema del teatre català era de glamour. D’absència de…, suposo que volia dir l’ínclit Conseller. Ço és: de la manca de safareig entre la gent de la faràndula; jo sempre he pensat que n’hi havia prou i massa i que era barrejar naps i cols. Emperò el comerciant convergent sabia que safareig, en cultura, significa mercat (que al cap i a la fi, era la idea que tenia entre cella i cella: vendre, vendre i vendre… coi, que era convergent). Com deia Dalí (un altre expert en màrqueting, avant la lettre, el déu de la modernitat), que parlin de tu encara que sigui per parlar-ne bé. Vet ací, d’altra banda, el conflicte dels autors -en literatura- mediàtics (amb Quim Monzó d’abanderat jugant a la puta i a la ramoneta, participant en tots els mitjans possibles però alhora mantenint el llorer ben cofat de pertànyer a l’alta cultura…).

Tot això per explicar que vaig entrar en el món de Foix a partir de la seva biografia personal, no literària. Que era pastisser i de nomenada, que no es va exiliar el 39 (ni el 36, ep), però que va participar en la represa de la postguerra (des del forn, sí, com no podia fer d’altra manera, segurament) i sobretot, els seus problemes de salut que, de forma críptica, explica en algun dels seus poemes. En un article a la Avui (quan encara existia aquest diari…), Agustí Pons va dedicar un escrit al nostre autor en què argumentava la seva afició malaltissa a les dones per culpa d’una tuberculosi mal curada. Justament, la impressió que ens havien transmès era la contrària. Que un problema d’impotència el tenia tolit i només li permetia triar els amants de la seva dona, amb els quals compartia obrador -del de pastar, s’entén. I que aquesta circumstància penosa, no tenia escrúpol de literatulitzar-la, això sí, amb tants d’esculls que si no en sabies la història el més probable és que et quedessis a les escapces.

Algú por dir, a hores d’ara: “I Foix només et va interessar per la seva malaltia? En aquest cas, el malalt ets tu”. Respondré que sí i que no: és a dir, que aquest, diguem-ne detall, me’l va apropar. I a partir d’ací vaig penetrar en una gorja pregona i atapeïdes d’escates de la qual encara no n’he pogut sortir (i segons com, ni ganes).

(Introit: perquè, un moment… com pot funcionar una cultura si no en sabem res de la vida privada dels seus actants… Joan Fuster era gai? I Salvador Espriu? I Ferran Soldevila li va fúmer les banyes a la seva dona amb Rosa Leveroni, la qual es va filar la meitat del més florit de la intel·lectualitat catalana de l’època, Carles Riba inclòs? I la pobra Mercè Rodoreda, bandejada per la seva promiscuïtat a un exili interior, en part per culpa d’aquests que coquetejaven amb la bibliotecària en excedència… Bé, tot això és una cosa que circula, de boca a orella, i que algú hauria de fixar, ni que sigui mínimament… i segurament ens aportaria dades per una més correcta interpretació dels treballs d’aquests autors. Recordo encara a un historiador valencià, enèsim biògraf de Joan Fuster, ell tot modern i rumbós, que a principis ja del nostre segle, quan li vaig preguntar per la sexualitat del savi de Sueca va enrojolar-se tirant pilotes fora. En fi, l’home, mesura de totes les coses…).

Aquells feliços anys

Va haver una època, sembla que avui ja no ens en recordem, en què no hi havia crisi. Jo vaig poder emancipar-me i llogar, amb la meva parella, una caseta de planta baixa a la vila del Prat, al final del carrer Enric Morera, a tocar de la plaça de Blanes. La cosa no era gaire bonica i era molt freda, però nosaltres la vam decorar com vam poder -amb més enginy que possibles-,  i vam decidir que a més de col·locar quadres (reproduccions, és clar) també penjaríem textos que ens abellissin. Recordo La vaca cega enfrontada a La vaca de la mala llet(per la qual sempre havia tingut més tirada). Un article d’Agustí Colomines, aleshores professor nostre i pel qual sentíem devoció. Un text de Fuster, és clar, i en l’endemig, aquella meravellós És quan dormo que hi veig clar, que l’editor Jaume Vallcorba va recuperar amb un cedé en el qual l’autor el recita i que ara mateix n’escric l’enllaç: <<http://www.escriptors.cat/autors/foixjv/pagina.php?id_sec=1973>>.

En aquella època, aquest servidor ja patia una mena de diguem-ne “insomni crònic” que el tenia ben aferrat -i el té…- i que el feia sentir còmplice de les malaurances del poeta de Sarrià: i en aquella mateixa època va començar a conèixer el lleure nocturn de Barcelona, amb tot el que això implica… i la ingesta de substàncies de tota mena també van ser com un passadís per acostar-se en aquell avenc profund i enlluernador que és la poesia de J.V. Foix.

El temps que no passa

Això no és veritat. El temps sí que passa. Aquest qui escriu es va fer gran. Va conèixer una altra persona que li recitava Carner a l’espona del llit(us podeu imaginar res de més feliç). Però això va passar també. I en aquesta època, endut per pensaments de l’esclavatge sartrians, caiguérem en les vicis del culte al cos. Passàvem el dia a la palestra exercitant els músculs fins a fer-nos mal, sortíem de festa i preníem eixampladors d’estats mental i augmentadors d’estats perceptius (de nom, ketamina) que ens atansaven als temes foixians i a l’avantguarda en general. És allò que anomeno “procés d’automutilació”: gimnàs, pírcings, tatuatges, festa amb drogues a balquena, etc. Jo no vaig acomplir amb tots els papers de l’auca, però deunidó…

La síntesi impossible

En aquell moment -i encara ara, ep, en certa manera-, em trobava escindit. Un amic  m’explicava que quan anava al gimnàs veia persones que l’atreien físicament però amb les quals tenia dificultats de mantenir una conversa que superés el monosíl·labs, i això privava -no era veritat, però bé- de beneficiar-se’n sexualment. I quan jo li proposava que cerqués a la biblioteca de la seva universitat, m’aguaitava amb els ulls fora de les conques, esperitat, esmaperdut, tocat de mort: “Però és que tothom porta camises de quadres de franel·la”, sentenciava amb la boca torçada i visiblement afectat per la proposta. Doncs aquest era el repte… la síntesi de les dues coses.

Jo em sentia dividit: m’agradaven (i m’agraden: passa que  la crisi, que com tots sabem, ja s’acaba, car ara se’n diu misèria, me’n priva l’exercici, ai las) els àfters i la literatura realista del segle XIX. Adoro Balzac i Miss Kittin amb la mateixa devoció. Però és clar, amb les persones amb qui podia enraonar del realisme literari no tenien cap mena d’interès pel minimal techno, i els discjòqueis aficionats amb els quals de vegades m’abelleix perdre’m no tenen ni fava -ni ganes, vet ací el drama, d’aprendre’n- del realisme històric en la poesia catalana del segle XX, verbigràcia (simplifico per fer-ho més plàstic, però penso que queda clar).

Em va semblar aleshores que l’única forma de casar-ho tot, de sublimar aquesta dicotomia irreconciliable, era agafar el més extrem dels dos bàndols i assumir-lo com a propi: ras i curt; tatuar-me un vers de J.V. Foix al braç. Després de moltes tribulacions -que ara faria llarg d’explicar-, finalment vaig trobar un noi canari, que no entenia res del meu desig (tampoc era qüestió de passar-me el dia explicant el que provo de fer en aquest text, que ja s’allarga massa, en aquell cap de carbassa que tenia una dent d’or que mostrava tot ufanós…) però que es disposava a portar-lo a terme.

Però vet ací la genètica, ai cruel traïdora o el que sigui, que de la mateixa manera que no estic dotat per escriure versos com el que em volia tatuar, tampoc tinc la pell adequada per suportar-ne la tortura corresponent, de manera que els meus desitjos de síntesi dels dos móns, continuen irresolts. I de fet, si he enllestit aquest paper tan tard, és perquè ahir vaig sortir de festa, m’he llevat tard i….

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

JV Foix.

Enaltir la brossa (o embrutir el sublim; o tot el contrari)

“Els noms són aire i les coses els aguanten tots.”

 (Joaquim Ruyra, 1919)

“Jo, home retret, que cerco, amb l’ajuda de

Déu, guarir-me de vanitats i passions en

una vida la més retirada possible…”

(Eugeni d’Ors) El primer record que tinc de J.V. Foix és el d’un vellet venerable al darrera dels qual qualque locutor de Tv3 (aleshores, la nostra) empaitava després que hom el fes objecte d’un altre reconeixement. No recordo si era l’Alsius o en Villatoro -o tots dos- i tampoc podria precisar si era per la consecució de la Medalla d’Or de la Generalitat (1981) o la de l’Ajuntament de Barcelona (1980). En aquella època era un ancià empetitit de qui no en sabia res més a part que parlava amb veu greu i un català perfecte (circumstància que no hauria d’estranyar… però que tanmateix, era, i és, rara). Després suposo que em devia sentir res a l’escola -el millor lloc per aprendre a avorrir un autor (o una matèria, qualsevol). Penso que devia figurar dintre d’aquells immensos llibres que servien, essencialment, per deformar-nos l’esquena quan els havíem de traginar de casa a classe i a l’inversa, casa sant dia. I no en vaig entendre res. Ni tampoc em va interessar, ni poc ni gaire (tornem-hi, com pràcticament tot el que s’ensenya al col·legi). Fou d ‘adult -però encara jove, ep-, quan al voltant de l’Ajelc, l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (per cert, que he vist que rumbegen en una pàgina web << http://www.cjb.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=112:ajelc&catid=47:associacionisme-cultural-i-dintercanvi&Itemid=102>&gt;, si hi teniu lleure), l’occitanista colomenc Manel Zabala <> ens va fer cinc cèntims de la seva vida literària… i privada, ai las. I a partir d’aleshores va començar la fascinació del poeta de Sarrià. La premsa groga, la salsa rosa i la dolce vitta Una vegada, en el darrer govern convergent (abans de l’època Mas), un Conseller de Cultura conegut per la seva afició al Barça, a la publicitat i a la roba de marca, va sentenciar que el problema del teatre català era de glamour. D’absència de…, suposo que volia dir l’ínclit Conseller. Ço és: de la manca de safareig entre la gent de la faràndula; jo sempre he pensat que n’hi havia prou i massa i que era barrejar naps i cols. Emperò el comerciant convergent sabia que safareig, en cultura, significa mercat (que al cap i a la fi, era la idea que tenia entre cella i cella: vendre, vendre i vendre… coi, que era convergent). Com deia Dalí (un altre expert en màrqueting, avant la lettre, el déu de la modernitat), que parlin de tu encara que sigui per parlar-ne bé. Vet ací, d’altra banda, el conflicte dels autors -en literatura- mediàtics (amb Quim Monzó d’abanderat jugant a la puta i a la ramoneta, participant en tots els mitjans possibles però alhora mantenint el llorer ben cofat de pertànyer a l’alta cultura…). Tot això per explicar que vaig entrar en el món de Foix a partir de la seva biografia personal, no literària. Que era pastisser i de nomenada, que no es va exiliar el 39 (ni el 36, ep), però que va participar en la represa de la postguerra (des del forn, sí, com no podia fer d’altra manera, segurament) i sobretot, els seus problemes de salut que, de forma críptica, explica en algun dels seus poemes. En un article a la Avui (quan encara existia aquest diari…), Agustí Pons va dedicar un escrit al nostre autor en què argumentava la seva afició malaltissa a les dones per culpa d’una tuberculosi mal curada. Justament, la impressió que ens havien transmès era la contrària. Que un problema d’impotència el tenia tolit i només li permetia triar els amants de la seva dona, amb els quals compartia obrador -del de pastar, s’entén. I que aquesta circumstància penosa, no tenia escrúpol de literatulitzar-la, això sí, amb tants d’esculls que si no en sabies la història el més probable és que et quedessis a les escapces. Algú por dir, a hores d’ara: “I Foix només et va interessar per la seva malaltia? En aquest cas, el malalt ets tu”. Respondré que sí i que no: és a dir, que aquest, diguem-ne detall, me’l va apropar. I a partir d’ací vaig penetrar en una gorja pregona i atapeïdes d’escates de la qual encara no n’he pogut sortir (i segons com, ni ganes). (Introit: perquè, un moment… com pot funcionar una cultura si no en sabem res de la vida privada dels seus actants… Joan Fuster era gai? I Salvador Espriu? I Ferran Soldevila li va fúmer les banyes a la seva dona amb Rosa Leveroni, la qual es va filar la meitat del més florit de la intel·lectualitat catalana de l’època, Carles Riba inclòs? I la pobra Mercè Rodoreda, bandejada per la seva promiscuïtat a un exili interior, en part per culpa d’aquests que coquetejaven amb la bibliotecària en excedència… Bé, tot això és una cosa que circula, de boca a orella, i que algú hauria de fixar, ni que sigui mínimament… i segurament ens aportaria dades per una més correcta interpretació dels treballs d’aquests autors. Recordo encara a un historiador valencià, enèsim biògraf de Joan Fuster, ell tot modern i rumbós, que a principis ja del nostre segle, quan li vaig preguntar per la sexualitat del savi de Sueca va enrojolar-se tirant pilotes fora. En fi, l’home, mesura de totes les coses…) Aquells feliços anys Va haver una època, sembla que avui ja no ens en recordem, en què no hi havia crisi. Jo vaig poder emancipar-me i llogar, amb la meva parella, una caseta de planta baixa a la vila del Prat, al final del carrer Enric Morera, a tocar de la plaça de Blanes. La cosa no era gaire bonica i era molt freda, però nosaltres la vam decorar com vam poder -amb més enginy que possibles-, i vam decidir que a més de col·locar quadres (reproduccions, és clar) també penjaríem textos que ens abellissin. Recordo La vaca cega enfrontada a La vaca de la mala llet (per la qual sempre havia tingut més tirada). Un article d’Agustí Colomines, aleshores professor nostre i pel qual sentíem devoció. Un text de Fuster, és clar, i en l’endemig, aquella meravellós És quan dormo que hi veig clar, que l’editor Jaume Vallcorba va recuperar amb un cedé en el qual l’autor el recita i que ara mateix n’escric l’enllaç: <>. En aquella època, aquest servidor ja patia una mena de diguem-ne “insomni crònic” que el tenia ben aferrat -i el té…- i que el feia sentir còmplice de les malaurances del poeta de Sarrià: i en aquella mateixa època va començar a conèixer el lleure nocturn de Barcelona, amb tot el que això implica… i la ingesta de substàncies de tota mena també van ser com un passadís per acostar-se en aquell avenc profund i enlluernador que és la poesia de J.V. Foix. El temps que no passa Això no és veritat. El temps sí que passa. Aquest qui escriu es va fer gran. Va conèixer una altra persona que li recitava Carner a l’espona del llit(us podeu imaginar res de més feliç). Però això va passar també. I en aquesta època, endut per pensaments de l’esclavatge sartrians, caiguérem en les vicis del culte al cos. Passàvem el dia a la palestra exercitant els músculs fins a fer-nos mal, sortíem de festa i preníem eixampladors d’estats mental i augmentadors d’estats perceptius (de nom, ketamina) que ens atansaven als temes foixians i a l’avantguarda en general. És allò que anomeno “procés d’automutilació”: gimnàs, pírcings, tatuatges, festa amb drogues a balquena, etc. Jo no vaig acomplir amb tots els papers de l’auca, però deunidó… La síntesi impossible En aquell moment -i encara ara, ep, en certa manera-, em trobava escindit. Un amic m’explicava que quan anava al gimnàs veia persones que l’atreien físicament però amb les quals tenia dificultats de mantenir una conversa que superés el monosíl·labs, i això privava -no era veritat, però bé- de beneficiar-se’n sexualment. I quan jo li proposava que cerqués a la biblioteca de la seva universitat, m’aguaitava amb els ulls fora de les conques, esperitat, esmaperdut, tocat de mort: “Però és que tothom porta camises de quadres de franel·la”, sentenciava amb la boca torçada i visiblement afectat per la proposta. Doncs aquest era el repte… la síntesi de les dues coses. Jo em sentia dividit: m’agradaven (i m’agraden: passa que la crisi, que com tots sabem, ja s’acaba, car ara se’n diu misèria, me’n priva l’exercici, ai las) els àfters i la literatura realista del segle XIX. Adoro Balzac i Miss Kittin amb la mateixa devoció. Però és clar, amb les persones amb qui podia enraonar del realisme literari no tenien cap mena d’interès pel minimal techno, i els discjòqueis aficionats amb els quals de vegades m’abelleix perdre’m no tenen ni fava -ni ganes, vet ací el drama, d’aprendre’n- del realisme històric en la poesia catalana del segle XX, verbigràcia (simplifico per fer-ho més plàstic, però penso que queda clar). Em va semblar aleshores que l’única forma de casar-ho tot, de sublimar aquesta dicotomia irreconciliable, era agafar el més extrem dels dos bàndols i assumir-lo com a propi: ras i curt; tatuar-me un vers de J.V. Foix al braç. Després de moltes tribulacions -que ara faria llarg d’explicar-, finalment vaig trobar un noi canari, que no entenia res del meu desig (tampoc era qüestió de passar-me el dia explicant el que provo de fer en aquest text, que ja s’allarga massa, en aquell cap de carbassa que tenia una dent d’or que mostrava tot ufanós…) però que es disposava a portar-lo a terme. Però vet ací la genètica, ai cruel traïdora o el que sigui, que de la mateixa manera que no estic dotat per escriure versos com el que em volia tatuar, tampoc tinc la pell adequada per suportar-ne la tortura corresponent, de manera que els meus desitjos de síntesi dels dos móns, continuen irresolts. I de fet, si he enllestit aquest paper tan tard, és perquè ahir vaig sortir de festa, m’he llevat tard i….

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari