Quatre idees encara sobre la crisi (primera part): geopolítica contra geoeconomia.

Molt resumidament, la crisi econòmica en la qual estem enllotats, té el seu origen oficial amb la caiguda de Lehamn Brothers, un llunyà 2008. D’aleshores ençà, i esperonades per una cosa de nom tan estrambòtic com subprimes, han anat caient, com peces de dòmino, una institució financera darrera d’una altra, amb una alegria digna de millor causa. Això seria la crisi financera: l’excés de circulació d’un productes tòxics, entenent com a tals, un préstec sense avalador, o millor, sense fons. Quan el banc el reclamava (ço que succeeix en moments de pànic, com el dessús citat), s’adonava que ningú no en podia respondre, de manera que el banc es quedava sense els diners; i això multilpilcat (insisteixo que parlem d’un estat de pànic), provocava la fallida del banc, ja de per si d’una solvència més que precària (perquè ell, al seu torn, havia demanat uns diners, per poder-los tornar a prestar, sense avalador… ni fons, ni res de res).

Crisi financera, només?

Això seria, molt per sobre, la crisi financera. Després ve la crisi sistèmica. Els manuals expliquen que el capitalisme, que és el sistema econòmica que, ara per ara, regeix el món, pateix crisis que li són inherents. “Capitalisme igual a crisi”, deien els antisistema…, doncs una mica de raó sí que tenien. Passa que la resta de sistemes no han demostrat ser gaire més fiables. El sistema feudal, per exemple, tenia anys bons i anys dolents. Durant els anys bons, la població creixia i anava ocupant terres cada cop més dolentes, amb rendiments decreixents. Quan arribava una maltempsada (una sequera), els beneficis tan precaris desapareixien, arribava la carestia, la fam i subsegüentment les epidèmies per raó que els cossos desnodrits no podien enfrontar-se a un context molt hostil (pensem que les moviments higienistes són del segle XIX: abans la gent cagava al forat, i avall que fa baixada). I crisi. Fins que la dinyessin prou individus com perquè els que encara quedaven vius poguessin ocupar les terres bones: produissin molt, es reproduïssin per damunt del sostre ecològic i ja la tornem a tenir.
Per tant, els sistemes des producció no planificats pateixen augments de cabdal i disminucions sembla que sense cap control ni remei. “Comunista”, em direu. No pas: tot i que és molt opinable, un dels principals motius de la caiguda del Mur de Berlín és perquè a la RFA anaven amb Golf Gti i a la RDA amb Skoda… qui en tenia…
Per tant: tenim la crisi dels bons escombraries i al costat la crisi sistèmica. [Vull fer constar una cosa ací: he llegit una mica, he vist vídeos a youtube, he escoltat als gurús, i encara ningú no m’ha donat cap resposta a l’entrecoll: la que potser m’ha convençut més, ni que sigui per la seva vessant diguem-ne poètica, és la de South Park; si podeu, no us l’heu de perdre: <http://www.megavideo.com/?s=seriesyonkis&v=V5BWPMN1>]. Bé, i això ha afectat arreu igual?

Esferes d’influència

Doncs sembla que no. A hores d’ara, desembre de 2011, mentre als Països Catalans hi ha un atur que afecta gairebé al 20% de la població activa, Polònia –ves quina casualitat- creix a un ritme del 9% anual i Turquia al 7% -cosa que encara agreuja, ni que sigui comparativament, la dessagnació que esta patint la ciutadania grega. Comprovem, per tant, ràpidament, esferes d’irradiació divergents.
Primer de tot, caldria diferenciar que els que han patit la garrotada en primer lloc han estat els països del primer món, ço és, els Estats Units i la UE: aquests dos macroens (que no macroestats) són els que han fet girar la baldufa els darrers anys en la mesura que eren, i són, els grans consumidors. I el creixement esbojarrat del principi del segle XXI ha vingut pel consum (recordeu allò dels rendiments decreixents que citava dessús); quan els que tenien diners per gastar, n’han deixat de tenir -no només això, els els han reclamat les empreses prestadores-, la cosa ha fet fallida. I això, per què? Doncs no se sap, però sembla que l’economia actual respon a paràmetres tan científicament solvents com els rumors, l’estat de pànic i altres bagatel·les contra les quals és difícil lluitar sense un pèndol i unes cartes del tarot -recordem com funcionava adés: una sequera o un excés de pluja desballestaven el sistema en cosa de mesos… (i aleshores, la manera suposadament més eficaç de combatre-ho, era treure el sant cristo gros i anar a processó…). Sembla que no haguem après gran cosa, doncs.

Tocats i enfonsats

Ara bé, dintre del conglomerat que hom anomena Primer Món o Occident, hi ha uncs ciutadans més de primera que uns altres. Així, determinats països de l’Europa del Sud (els anomenats Pigs, Portugal, Itàlia, Grècia i Spain; de vegades hom hi inclou, amb tota justícia, Irlanda) han crescut en xifres macroeconòmiques d’una forma exponencial en els darrers anys dels segle XX i primers del XXI. De tal manera que quan als Estats Units, el Govern ja intervenia, no als bancs sinó a les empreses d’automòbils –que tancaven plantes com si fossin paradetes de fira-, el govern espanyol en exercici i davant d’unes eleccions, directament negava que existís tal circumstància (no ha calgut arribar als 4 anys que marca la llei perquè aquesta gentalla tan sàvia anessin de pet al carrer i recollissin el càstig electoral més gran d’ençà de la restauració de la monarquia parlamentària a Espanya). A Itàlia també amagaven el cap sota l’ala i a Grècia directament enviaven comptes falsejats a Brussel·les [un apunt: s’ha parlat molt de la incompetència i directament de la maldat dels dirigents grecs: bé: quan es va fer l’acord anomenat de Convergència amb Maastricht, pas previ indispensable per l’entrada en funcionament de l’euro, l’aleshores ministre espanyol, Rodrigo Rato –posteriorment prohom del FMI i després d’una importantíssima entitat d’estalvi espanyola-, va fer uns Pressupostos generals de l’Estat en els quals n’excloïa les tres empreses més deficitàries, que em penso que eren TVE, Renfe i Ibèria (parlo de memòria) per tal de no superar el nivell dèficit que Maastricht exigia: i no vull pensar que a Brussel•les fossin tan babaus de no adonar-se’n: passa que segurament tothom tenia la necessitat imperiosa de tapar-se les vergonyes els uns als altres…, Grècia inclosa: fi]; a Irlanda, pel que conec, també la brillaven, però això de fer el doble joc d’apropar-se a Londres o a Europa, segons com bufa el vent, lliurava els seus rèdits. Ras i curt: en el cas espanyol, l’estalvi no creixia, la gent s’endeutava pagant unes hipoteques a 40 anys (ep, que la mitjana de vida no arriba als 75, no per res) i la renda per càpita disponible no millorava, de manera que una altra vegada hom quedava encadenat al deute (als ermots aquells on només creixien esbarzers). Això afegit a un atur desconsideradament alt, lligat a una enorme precarietat laboral, provocava que a la mínima batzegada les estructures s’esfondressin com un bolado. I ja som al cap del carrer.

Polítiques i econòmiques

La geopolítica, o millor dit, la geoeconòmica, com he anat dient, es descabdella com una piconadora. Ja he comentat que hi ha hagut uns quants països que han crescut a l’engròs: els Pigs, per exemple. I que ara estan essent estripats sense misericòrida per part dels mercats i dels amos del món. L’economia ha ocupat el lloc de la política en la mesura que a hores d’ara la crisi s’ha endut a 16 Cap d’Estat o de Govern –a Grècia i a Islàndia, dos, verbigràcia-, i ha dut a terme cops d’Estat freds (perquè han tingut el detall de no matar a ningú pel carrer: però a Itàlia hi ha hagut un cop d’Estat amb tota norma: una altra cosa és que ens encanti que li hagin clavat un cop de peu al cul al pocavergonya de Berlusconi, i a Grècia, quan les condicions imposades per la Ue es feren insostenibles i el Cap de Govern, mogut per la vergonya i la dignitat, va proposar que fos la ciutadania qui en decidís l’acceptació en referèndum –això és democràcia-, va ser deposat (decapitat?) sumàriament (i això que l’havien posat ells, ai las).
A casa nostra, la situació ha arribat a ser tan greu, doncs, pels motius dessús escandallats, afegit a la geopolítica pròpia. Els Països Catalans no tenen potestat en matèria econòmica i queden a recés de les gestions dels Estats que els aixoplguen, i, si de cas, dels antulls de la Ue.
I l’Estat espanyol ha fet una gestió pèssima de la crisi. Primer, com ha estat dit dessús, fou negada. Després, pensant que seria cosa de dos dies i que les xifres (macroeconòmiques, tornem-hi), eren tan positives i que no haurien de davallar mai, es va endegar el famós Pla E, que en realitat eren set plans d’infraestructures faraòniques i desraonades, sense cap mena de coordinació però que han beneficiat les grans constructores –per cert, les mateixes que encapçalaven les xifres de beneficis en l’etapa anterior- i que els han permès una davallada suau i progressiva… a canvi d’un augment de l’endeutament -públic- bestial (a hores d’ara, si l’Estat espanyol estigués produint al ritme acutal –i no gastés res de res-, necessitaria quatre anys per fer front a tots els emprèstits rebuts), cosa que fa que, primer, les arques estatals –i conseqüentment, de tota la resta d’administracions, tret de les basques i navarreses, llocs on per cert la crisi no és no de bon tros tan aguda- s’hagin buidat. Com que el teixit productiu s’ha esquinçat, recapta molt menys i aleshores ha de tornar a demanar emprèstits: però vet ací que els creditors ja ni tenen tants diners (la crisi de la liquiditat, una altra camama que només beneficia als grans inversors: com pot haver falta de liquiditat en una economia en què el 99% de la seu funcionament es fa en base a la confiança?) i tampoc tenen confiança en què l’Estat els pugui tonar, havent esguard que coneixen que ara no pot recaptar tant, per més que augmenti la pressió fiscal, perquè ni empreses, en fallida, ni particulars, empobrits, poden suportar-la. Això fa contents als brokers, que ensumen un rival feble i s’hi abraonen (com van fer en el seu moment amb Itàlia, Grècia, Islàndia, Estats Units –sí, també van rebre: i els xinesos, prestadors, van llegir la cartilla a Obama assegurant que al EEUU vivien per sobre de les seves possibilitats: han pensat els xinesos on vendran els seus productes si no deixen diners als americans?-, França, d’esquitllentes i encara no, però podria arribar, Alemanya).
En aquesta tessitura i per la pressió de la Ue, l’Administració Zapatero
va fer un canvi de 180 graus i varen començar les retallades. Les conseqüències, a hores d’ara, no es poden ni besllumar. Aquests dies n’estan sobreeixint en els Pressuspostos de la si de les tisores, en parlem el proper dia.

Anuncis

Quant a DavidMallol

Quan vaig néixer era tan petit... When I'have borned I was so small...
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s