Quatre idees sobre el fet de ser gai, encara.

http://www.youtube.com/watch?v=DZmQjR1YHT8
L’amic Mark Serra va penjar al facebook aquest petit tall de tres minuts que sembla que pertany a una sèrie sobre adolescents. De seguida es va acorruar un debat interessant; tant, que una altra persona el va reproduir, i un amic d’aquesta altra persona, el bon Daniel Pérez Salido, ho va tornar a fer, arrenglerant-se una altra vegada un fum d’opinions dignes de ser valorades. Algú pot pensar, en llegir el títol: “una altra vegada, la cançó de l’enfadós dels pobrse gais?”; però penso que precisament avui, dia 20 de novembre de 2011, en què tot apunta la victòria a les eleccions estatals d’un partit que proclama un retrocés en els drets socials (en tots tipus de drets: però ara ens centrem en aquests), fóra un bon moment per reflexionar-hi, un altre cop.
L’argumentMolt resumidament, el vídeo ensenya a dos nois; l’un està estirat al llit, plorant i queixós, i l’altre, dret, prova de consolar-lo. El minyó estirat renega a de la seva condició d’homosexual mentre l’altra, des de l’heterosexualitat, prova d’aconhortar-lo.

La primera reacció és aquesta:

Fantàstic fragment. Tots els gais hem tingut un moment així quan érem adolescents amb un amic i jo recordo perfectament el meu, diu Mark Serra; un gran paso, para afrontar una realidad que hoy muchos no entienden! 😦 , afegeix en Daniel Pérez. Vet ací una posició (amb la major part de la gent, d’una manera o altra, a favor).

A l’altra banda: Pffff!! Que VER-GUEN-ZA!!!, fa la Laura Rodríguez Salido; i rebla el clau: Pues… no sé! Porque es algo totalmente normal, y dan una visión como si fuese algo malo de lo que avergonzarse o como si por eso hubiera que rechazar a la gente…. Parece mentira el mundo en el que vivimos.

Bé, doncs aquests eren els parers extrems: tornant-ho a repassar, m’adono que anaven, pel que fa al nombre, molt més en la primera direcció. Dues coses: la primera, que tothom fa costat al bàndol diguem que favorable a l’homsexualitat -i això, i més precisament avui, no és un detall desdenyable; la segona, que hi ha persones que afirmen que reconeixe’s com a gai, en un moment determinat de la seva existència, normalment a la pubertat, va ser traumàtica. I tota la resta endemig.

Tesi, antítesi: síntesi

No m’allargaré gaire en la rastellera d’opinions; qui estigui interessat, pot consultar-les a http://www.facebook.com/mkserra/posts/309442529068545?cmntid=309581512387980, en el cas d’en Mark, o a http://www.facebook.com/mkserra/posts/309442529068545?cmntid=309581512387980#!/profile.php?id=1544852616, per veure en Dani.

De tot plegat, en el primer debat, que és monocrom, surt una idea discordant:

Per cert: em desplau molt el concepte, aplicat a ací, si més no, de tolerància. La tolerància implica un sentiment de displicència, de jo et deixo a tu que siguis una cosa, sempre i quan no em molestis, és clar. Un revolucionari va dir que els drets no es demanen, es prenen. No sé, què us sembla?

Doncs devia semblar bé perquè va rebre 6 “m’agrada” i va fer virar el sentit del discurs.

Totalment d´acord, no és tolerància el que fa falta en aquest tema sinó NORMALITAT, Que n´hem de fer de la vida privada de cadascú? és que els hererosexuals expliquem que fem en parella o al llit? I encara un darrer comentari: no res. a mi tb em sembla ridícula la pregunta de si cal ser tolerants amb els homosexuals, preguntar si ets tolerant amb algo implica que aquest algo sigui un perjudici pels altres, i no veig en què em pot perjudicar a mi un homosexual, bé, potser em resta oferta de mercat jaja.

La idea, doncs, és la següent. Em sembla que l’actitud dels dos personatges ja dóna fe de l’evolució de l’escena. L’adolesecent gai plorant aixafat en contra del llit mentre l’altre, a distància, sense ni donar-li la mà (tampoc hem d’oblidar que és una sèrie americana i als Estats Units el contacte físic no és tan freqüent com entre nosaltres), deixa anar la seva perorata, en la qual, és clar, el comprèn i que si tomba i que si gira.

Davant d’aquest fet, ràpidament surt la paraula tolerància: Disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc. tolerància religiosa Reconeixement legal per part de l’Estat del dret a professar qualsevol religió distinta de l’oficial. ( http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.jsp/__ac0x3llc0x3AppJava0x2Autoservei!A;jsessionid=TL22nJTlbq1v0zDBgXwQR3ldnFnwFdQrCRBp14b3LynBWVpkfCVp!667410013!NONE?action=Principal&method=cerca_generica&input_cercar=toler%E0ncia&tipusCerca=cerca.tot). Va ser una paarula molt en voga ls anys 90 del segle XX, per fer referència sobretot a comunitats nacionals diverses a la dominant (o a la que s’autodenominada dominant), sobretot fent referència a casos alllunyats geogràgicament (els pobles indígenes del Brasil, per exemple) o a grups nacionals que venien al primer món hi duien incorporades un seguit de pràctiques, verbigràcia, la cuina, que sembla que només havien d’aconduir a l’enriquiment general. Ara, de deguida es va dibuixar un límit: què passava quan aquests costums i tradicions topaven amb els instituïts en els llocs de rebuda: el vel integral és l’exemple més lacerant, encara ara objecte de debat. En qualsevol cas, la tolerància és el que explica l’actitud, “condescendent”, hom n’ha dit, d’un dels nois respecte de l’altre; i és aquesta condescència el que fa que no es parlin d’igual a igual i, per tant, l’error de l’argument. Els homosexuals no demanen perdó, ni súpliques, ni res: “els drets no es demanen, es prenen!”, s’ha esmentat dessús. El noi gai es queixa que la societat no el comprendrà. I en altres èpoques (i no pas tan lluny), aqueix minyó podria arribar a mudar els seus hàbits per no contrariar a la societat. Però ara, ja no: ara és la societat, el que queda de la caspa autoritària, la que ha de canviar i ajustar-se al capteniment del minyó. Pel bé del minyó i pel bé de la societat.

Darrers detalls

M’abelliria acabar fent una cosigna de les tres persones que han reenviat aquest vídeo. Totes tres vegades han rebut adhesions per les seves particulars circumstàncies (en Dani, per exemple, de la seva cosina, i en Mark, que ocupa un càrrec en un partit d’esquerres, doncs d’afiliats amb qui manté una lògica afinitat ideològica). Però haig de fer un apunt, diguem-me generacional. En Mark, que reclama la història com a seva, passa dels 40 anys; en Daniel, en té poc més de 20, però és originari d’un poble de la costa, i tots sabem que en les realitats petites, aquesta mena de desplegaments són molt més complexes. I la persona del mig, la que té una postura més crítica i que no se sent de cap manera representada per la hisòria, en té més de 30, però va desvetllar-se (en el sentit que ho fa el protagonista de la història) més tard, cap al tombant de segle XXI, en una societat, per tant, més oberta i més assaonada per adaptar-se a la diferència. Aquest incís bio-geogràfic no és debades, perquè penso que explica, si més no en part, el descabdellament de tot plegat.

I ara, anem a votar. A votar en contra de la discrimació per raó de sexe, raça, identitat sexual, pertinença nacional… tal com com marca la Declaració Universal dels Drets Humans, pedra angular de la societat en la qual volem viure i per la la qual hem de vetllar, ara i sempre!

 (Article publicat originalment el 20 de novembre de 2011)
Anuncis

Quant a DavidMallol

Quan vaig néixer era tan petit... When I'have borned I was so small...
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s