JV Foix.

Enaltir la brossa (o embrutir el sublim; o tot el contrari)

“Els noms són aire i les coses els aguanten tots.”

 (Joaquim Ruyra, 1919)

“Jo, home retret, que cerco, amb l’ajuda de

Déu, guarir-me de vanitats i passions en

una vida la més retirada possible…”

(Eugeni d’Ors) El primer record que tinc de J.V. Foix és el d’un vellet venerable al darrera dels qual qualque locutor de Tv3 (aleshores, la nostra) empaitava després que hom el fes objecte d’un altre reconeixement. No recordo si era l’Alsius o en Villatoro -o tots dos- i tampoc podria precisar si era per la consecució de la Medalla d’Or de la Generalitat (1981) o la de l’Ajuntament de Barcelona (1980). En aquella època era un ancià empetitit de qui no en sabia res més a part que parlava amb veu greu i un català perfecte (circumstància que no hauria d’estranyar… però que tanmateix, era, i és, rara). Després suposo que em devia sentir res a l’escola -el millor lloc per aprendre a avorrir un autor (o una matèria, qualsevol). Penso que devia figurar dintre d’aquells immensos llibres que servien, essencialment, per deformar-nos l’esquena quan els havíem de traginar de casa a classe i a l’inversa, casa sant dia. I no en vaig entendre res. Ni tampoc em va interessar, ni poc ni gaire (tornem-hi, com pràcticament tot el que s’ensenya al col·legi). Fou d ‘adult -però encara jove, ep-, quan al voltant de l’Ajelc, l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (per cert, que he vist que rumbegen en una pàgina web << http://www.cjb.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=112:ajelc&catid=47:associacionisme-cultural-i-dintercanvi&Itemid=102>&gt;, si hi teniu lleure), l’occitanista colomenc Manel Zabala <> ens va fer cinc cèntims de la seva vida literària… i privada, ai las. I a partir d’aleshores va començar la fascinació del poeta de Sarrià. La premsa groga, la salsa rosa i la dolce vitta Una vegada, en el darrer govern convergent (abans de l’època Mas), un Conseller de Cultura conegut per la seva afició al Barça, a la publicitat i a la roba de marca, va sentenciar que el problema del teatre català era de glamour. D’absència de…, suposo que volia dir l’ínclit Conseller. Ço és: de la manca de safareig entre la gent de la faràndula; jo sempre he pensat que n’hi havia prou i massa i que era barrejar naps i cols. Emperò el comerciant convergent sabia que safareig, en cultura, significa mercat (que al cap i a la fi, era la idea que tenia entre cella i cella: vendre, vendre i vendre… coi, que era convergent). Com deia Dalí (un altre expert en màrqueting, avant la lettre, el déu de la modernitat), que parlin de tu encara que sigui per parlar-ne bé. Vet ací, d’altra banda, el conflicte dels autors -en literatura- mediàtics (amb Quim Monzó d’abanderat jugant a la puta i a la ramoneta, participant en tots els mitjans possibles però alhora mantenint el llorer ben cofat de pertànyer a l’alta cultura…). Tot això per explicar que vaig entrar en el món de Foix a partir de la seva biografia personal, no literària. Que era pastisser i de nomenada, que no es va exiliar el 39 (ni el 36, ep), però que va participar en la represa de la postguerra (des del forn, sí, com no podia fer d’altra manera, segurament) i sobretot, els seus problemes de salut que, de forma críptica, explica en algun dels seus poemes. En un article a la Avui (quan encara existia aquest diari…), Agustí Pons va dedicar un escrit al nostre autor en què argumentava la seva afició malaltissa a les dones per culpa d’una tuberculosi mal curada. Justament, la impressió que ens havien transmès era la contrària. Que un problema d’impotència el tenia tolit i només li permetia triar els amants de la seva dona, amb els quals compartia obrador -del de pastar, s’entén. I que aquesta circumstància penosa, no tenia escrúpol de literatulitzar-la, això sí, amb tants d’esculls que si no en sabies la història el més probable és que et quedessis a les escapces. Algú por dir, a hores d’ara: “I Foix només et va interessar per la seva malaltia? En aquest cas, el malalt ets tu”. Respondré que sí i que no: és a dir, que aquest, diguem-ne detall, me’l va apropar. I a partir d’ací vaig penetrar en una gorja pregona i atapeïdes d’escates de la qual encara no n’he pogut sortir (i segons com, ni ganes). (Introit: perquè, un moment… com pot funcionar una cultura si no en sabem res de la vida privada dels seus actants… Joan Fuster era gai? I Salvador Espriu? I Ferran Soldevila li va fúmer les banyes a la seva dona amb Rosa Leveroni, la qual es va filar la meitat del més florit de la intel·lectualitat catalana de l’època, Carles Riba inclòs? I la pobra Mercè Rodoreda, bandejada per la seva promiscuïtat a un exili interior, en part per culpa d’aquests que coquetejaven amb la bibliotecària en excedència… Bé, tot això és una cosa que circula, de boca a orella, i que algú hauria de fixar, ni que sigui mínimament… i segurament ens aportaria dades per una més correcta interpretació dels treballs d’aquests autors. Recordo encara a un historiador valencià, enèsim biògraf de Joan Fuster, ell tot modern i rumbós, que a principis ja del nostre segle, quan li vaig preguntar per la sexualitat del savi de Sueca va enrojolar-se tirant pilotes fora. En fi, l’home, mesura de totes les coses…) Aquells feliços anys Va haver una època, sembla que avui ja no ens en recordem, en què no hi havia crisi. Jo vaig poder emancipar-me i llogar, amb la meva parella, una caseta de planta baixa a la vila del Prat, al final del carrer Enric Morera, a tocar de la plaça de Blanes. La cosa no era gaire bonica i era molt freda, però nosaltres la vam decorar com vam poder -amb més enginy que possibles-, i vam decidir que a més de col·locar quadres (reproduccions, és clar) també penjaríem textos que ens abellissin. Recordo La vaca cega enfrontada a La vaca de la mala llet (per la qual sempre havia tingut més tirada). Un article d’Agustí Colomines, aleshores professor nostre i pel qual sentíem devoció. Un text de Fuster, és clar, i en l’endemig, aquella meravellós És quan dormo que hi veig clar, que l’editor Jaume Vallcorba va recuperar amb un cedé en el qual l’autor el recita i que ara mateix n’escric l’enllaç: <>. En aquella època, aquest servidor ja patia una mena de diguem-ne “insomni crònic” que el tenia ben aferrat -i el té…- i que el feia sentir còmplice de les malaurances del poeta de Sarrià: i en aquella mateixa època va començar a conèixer el lleure nocturn de Barcelona, amb tot el que això implica… i la ingesta de substàncies de tota mena també van ser com un passadís per acostar-se en aquell avenc profund i enlluernador que és la poesia de J.V. Foix. El temps que no passa Això no és veritat. El temps sí que passa. Aquest qui escriu es va fer gran. Va conèixer una altra persona que li recitava Carner a l’espona del llit(us podeu imaginar res de més feliç). Però això va passar també. I en aquesta època, endut per pensaments de l’esclavatge sartrians, caiguérem en les vicis del culte al cos. Passàvem el dia a la palestra exercitant els músculs fins a fer-nos mal, sortíem de festa i preníem eixampladors d’estats mental i augmentadors d’estats perceptius (de nom, ketamina) que ens atansaven als temes foixians i a l’avantguarda en general. És allò que anomeno “procés d’automutilació”: gimnàs, pírcings, tatuatges, festa amb drogues a balquena, etc. Jo no vaig acomplir amb tots els papers de l’auca, però deunidó… La síntesi impossible En aquell moment -i encara ara, ep, en certa manera-, em trobava escindit. Un amic m’explicava que quan anava al gimnàs veia persones que l’atreien físicament però amb les quals tenia dificultats de mantenir una conversa que superés el monosíl·labs, i això privava -no era veritat, però bé- de beneficiar-se’n sexualment. I quan jo li proposava que cerqués a la biblioteca de la seva universitat, m’aguaitava amb els ulls fora de les conques, esperitat, esmaperdut, tocat de mort: “Però és que tothom porta camises de quadres de franel·la”, sentenciava amb la boca torçada i visiblement afectat per la proposta. Doncs aquest era el repte… la síntesi de les dues coses. Jo em sentia dividit: m’agradaven (i m’agraden: passa que la crisi, que com tots sabem, ja s’acaba, car ara se’n diu misèria, me’n priva l’exercici, ai las) els àfters i la literatura realista del segle XIX. Adoro Balzac i Miss Kittin amb la mateixa devoció. Però és clar, amb les persones amb qui podia enraonar del realisme literari no tenien cap mena d’interès pel minimal techno, i els discjòqueis aficionats amb els quals de vegades m’abelleix perdre’m no tenen ni fava -ni ganes, vet ací el drama, d’aprendre’n- del realisme històric en la poesia catalana del segle XX, verbigràcia (simplifico per fer-ho més plàstic, però penso que queda clar). Em va semblar aleshores que l’única forma de casar-ho tot, de sublimar aquesta dicotomia irreconciliable, era agafar el més extrem dels dos bàndols i assumir-lo com a propi: ras i curt; tatuar-me un vers de J.V. Foix al braç. Després de moltes tribulacions -que ara faria llarg d’explicar-, finalment vaig trobar un noi canari, que no entenia res del meu desig (tampoc era qüestió de passar-me el dia explicant el que provo de fer en aquest text, que ja s’allarga massa, en aquell cap de carbassa que tenia una dent d’or que mostrava tot ufanós…) però que es disposava a portar-lo a terme. Però vet ací la genètica, ai cruel traïdora o el que sigui, que de la mateixa manera que no estic dotat per escriure versos com el que em volia tatuar, tampoc tinc la pell adequada per suportar-ne la tortura corresponent, de manera que els meus desitjos de síntesi dels dos móns, continuen irresolts. I de fet, si he enllestit aquest paper tan tard, és perquè ahir vaig sortir de festa, m’he llevat tard i….

Anuncis

Quant a DavidMallol

Quan vaig néixer era tan petit... When I'have borned I was so small...
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s