Consideracions sobre el deute sobirà

L’excusa del deute sobirà,

o com ens fote’n la mà a la cartera mentre se’ns pixen al damunt i diuen que ens volen refrescar perquè no sentim tant fortes les pessigolles

Distribució del deute dels Estats en tants per cent. (Del tot recomanable consultar la font de la Bbc que cito al final del text)

Va ser durant la cimera de Davos d’enguany, que Xavier Sala i Martín va explicar que la peça clau per sortir de la crisi era acabar amb el deute sobirà, tal com defensava un grup d’experts, al qual ell pertanyia. Però, ben bé, què és el deute sobirà? Diu la Viquipèdia, de forma succinta (que és la millor manera de no equivocar-se gaire), que es refereix  al conjunt de deutes que manté un estat enfront dels particulars o un altre país. Per fer-nos-en una idea, farem cinc cèntims per esbossar d’on prové i al final assajarem si existeix cap possibilitat de deseixir-se’n sense perdre del tot la dignitat.

Per començar, on s’origina. He provat de fer una classificació per tal que l’explicació sigui menys menys feixuga. Imaginem que el sector públic, un Estat o un Ajuntament, tant se val, tracen una carretera entre X i Y; i a través d’aquesta carretera, el sector privat, uns comerciants, fan arribar més de pressa el seu producte i guanyen dinerons. És el que en diríem col·laboració o a), en la qual tots els contribuents sufraguen les despeses però també tenen al seu càrrec les responsabilitats. D’altres vegades, però, hom estableix una competència o b): entre X i Y no hi ha cap carretera i l’Estat no té prou diners per fer-la. Aleshores sorgeix el sector privat i se’n fa càrrec; a canvi, també en durà a terme la gestió, potser en forma de peatges, segons els seus interessos. En principi només la paguen els que en fan ús però a canvi té la servitud de parar en mans privades que poden fer-ne el que els plagui. Hi hauria una variant, b2), que és la més lògica però alhora més infreqüent: quan entre X i Y ja hi ha  una carretera gratuïta però és vella i sembla insuficient. Aleshores l’Estat vol fer-ne una altra però considera més beneficiós atorgar la concessió  a una empresa privada perquè l’exploti segons li convingui. Qui vulgui anar més de pressa, que pagui, diríem: aquest és el sistema, com he dit, dels manuals, però inexistent a Catalunya, víctima de la cobdícia d’Abertis i del sistema b). Encara hi ha un altre mètode, que he batejat negociació: entre X i Y només hi ha un desert immens, però tanmateix l’Estat considera convenient fer-hi una bona carretera, cosa que crea llocs de treball de manera immediata i és una inversió pel futur. No genera rèdits immediats i l´han de pagar tots els contribuents, qui en fa ús, qui no en fa, qui hi viu a la vora o qui hi viu lluny però és víctima d’una cosa anomenada mecanismes de compensació (també hi ha un eufemisme que es diu solidaritat interterritorial i una altra accepció que en diu espoli). Encara hi ha un factor morigerador de tot plegat, i que deriva especialment del tercer factor, que és l’índex de rendibilitat: perquè no és el mateix invertir en una part del territori que en una altra. En una zona densament poblada, els doblers es recuperen abans. En un ermot buit, pot ser que es tardi més temps o que sigui un forat perpetu (la construcció del Tgv a la major part de l’Estat espanyol). Aquest a circumstància no és rellevant en època de vaques grasses: quan el cavall desbridat corre per les praderies en una cursa sens fi, goig d’avantguardistes i horror de científics mediambientals que reclamen  desacceleració.

A tot això encara cal afegir-hi dos components més:

  1. Els bancs, la mala gestió dels quals, en alguns casos llindar de la pura delinqüència ha hagut de ser sufocada per l’Estat, d’una manera o una altra (l’any 2008, George Bush va nacionalitzar determinats bancs manefles americans i ara ja donen beneficis; a l’Estat espanyol, a finals de 2012, es van fent pedaços per no demanar un rescat en tota regla… en qualsevol cas, quatre anys llargs tard).
  2. Moltes empreses, sobretot les més grans, han fet ús d’un mecanisme que pot tornar-se pervers, l’Ero, ço és, l’expedient de regulació d’ocupació, pel qual poden començar a fer prejubilacions extraordinàries, contractar gent més jove a la qual només cal pagar-los una quarta part del sou alhora que envia els antics treballadors a la Seguretat social, succionant com lepidòpters les arques de l’Estat (tal com ha fet la Ub, per exemple, de forma voluntària, amb algun professor, que encara té despatx i que a més és membre de l’Iec… i fins ací puc llegir).

Aquell cavall impressionant s’ha convertit en un rossí infecte i capcot que l’únic que pot lluir és el costellam excessiu propi del mamífer desnodrit.

Solució?

Xavier Sala i Martín, amb qui començàvem l’article (juntament amb el grup dels diguem-ne neocon, o sigui, ultraliberals), proposa polítiques anomenades d’austeritat per poder demanar diners per poder pagar els deutes pendents. Les retallades implicarien la confiança dels mercats que aleshores concedirien crèdit al sector públic perquè pogués continuar amb les polítiques dessús descrites. Ara, les retallades van directament a la butxaca de la ciutadania, de tothom, de qui fa ús de les carreteres i de qui no, de qui va al metge i de qui es paga una mútua. En una mesura o una altra –qui més té, menys l’afecta, però això és una altra història que es diu frau fiscal– afecta a tothom, fins i tot a qui no percep res, ni del sector privat, perquè és a l’atur, ni del públic perquè ja no se’n pot fer càrrec (i si no li agrada, que emigri o es foti, tal com va asseverar, entre xulesca, ignorant i desesperada,  la congressista Fabra). Llavors, un cops els deures han estat fets, hom pot tornar a demanar diners. Podria  donar-se la paradoxa que un augment bestial de la pressió fiscal enfonsés fins a tal punt l’economia que ni així es poguessin recaptar els sous necessaris per fer front als emprèstits concedits pels mercats internacionals. Molt probablement, en alguns aspectes, ara i ací ja hem travessat aquesta línia –però això és una opinió personal.

Sala defensa els arguments a favor de l’austeritat per tal d’aconseguir el favor dels mercats internacionals

Tepper és partidari de polítiques que no afectin d’una forma tan directa l’economia de les famílies

Hi ha una altra opció, pel cap baix, defensada en aquest cas pel també prestigiós economista Jonathan Tepper (per a més informació, l’excel·lent Singulars: <<http://www.tv3.cat/videos/4093933/Edward-Hugh-i-Jonathan-Tepper-el-que-no-es-vol-sentir>>), que en resum, fa: 1) sortir immediatament de l’euro –cosa que no seria cap desgràcia, a mitjà termini- per tal de recuperar la potestat en matèria monetària ço que permetria dur a terme una necessària devaluació dràstica del seu valor–, per tant, empobriment general-, a fi i efecte de fer l’economia més competitiva. Tepper parla de la necessitat d’exportar per tal com el consum interior està deprimit i no es pot fer càrrec de l’oferta. Passa que no aclareix ni què s’ha d’exportar –si ben poca cosa es produeix- ni on (ni que els economistes italians, en aquests mateixos moments, estan fent exactement les mateixes propostes: i si tothom ven i ningú no compra, tornem a  ser al cap del carrer). I 2) (sobretot), la reestructuració del deute. Tepper és un economista procedent de la city londinenca i es refereix a amortitzacions i ajornaments del pagament… d’un pagament, emperò, que passaria a deure’s, in secula seculorum.

En l’endemig hi ha una tercera via, que pocs s’atreveixen a dir: jo l’he sentida de la

Forcades ha estat criticada, de vegades, per la contundència dels seus posicionaments. En contra de determinades vacunes, a favor dels drets dels ciutadans, etcètera, ara s'arrenglera amb una opció més radical per acabar amb la crisi

prestigiosa científica benedictina, Teresa Forcades, i formalment  no s’allunya massa de Tepper. Allà on l’anglès parla de reestructurar el deute (ajornar-lo, abaixar-ne l’exigència, calmar la prima de risc…), Forcades parla directament de condonació (terme maleït perquè té remiscències “zerocomasetpercentistes”, “és possible un altre món”, “nuclears no gràcies”, etc). L’estadística de la Bbc que he volgut presentar a l’encapçalament demostra ben clar que tothom (ço és, tots els Estats) deu a tothom, primer; que Espanya no és ni de lluny, ni la més endeutada en termes generals ni en tants per cents del Pib (la campiona destacada és el Japó). I encara un altre detall: els diners que no es deuen entre Estats sinó dels Estats vers el sector privat, és en molt poques mans (recordem que existeixen 4 (!) agències de qualificació en tot el món), de manera que negociar-hi no hauria de ser especialment complicat (aclariment: quan el poder es concentra en poques mans, s’acosta molt al poder absolut i aleshores és impossible negociar-hi perquè normalment la seva política és la de la imposició; ara: és més fàcil asseure a la taula a 3 persones que a 300; i, recoi, que qui té el número secret del botó vermell és n’Obama…no?).

Si hom fes tabula rasa i sancionés quatre lleis senzilles i de fàcil i estricte acompliment –estil Islàndia, on s’han demostrat plausibles, però en gran- que vigilessin l’avarícia i prohibissin la cobdícia  sense límits (stock options, apalancaments, bons brossa, Goldmann Sachs…) que han marcat el pas del sistema econòmic els darrers, posem, 30 anys (des del caiguda del Mur d’una forma accelerada i sense topalls), podríem començar de nou i amb una nova perspectiva, gràcies al dur aprenentatge, diferent, positiva i optimista.

Pensem-hi tranquil·lament, aquests dies d’estiu, si tenim la sort de fer vacances o fent un descans en la pitjor feina del món, la recerca de feina.

David Mallol

arrande.blogger.com

alavorade.wordpress.com

<<www.diarigrandelsobiranisme.com>>

PS: Imprescindible, per entendre el que he provat d’explicar, consultar aquest enllaç de la Bbc: <<http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696>>

Advertisements

Quant a DavidMallol

Quan vaig néixer era tan petit... When I'have borned I was so small...
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s