Apunts sobre el Pacte fiscal

Image

Sobre el Pacte Fiscal
Primer de tot, aclarir que el terme pacte fiscal és un eufemisme que va ordir el govern de torn per eludir el concepte deconcert econòmic del qual gaudeixen els països bascos d’obediència espanyola. I que els catalans no van assolir, per raons que finalment mai no han estat aclarides (sembla que Miquel Roca i Junyent, per exemple, les coneix de primera mà;  l’inefable Solé i Tura, possiblement des de l’altra banda, també: ara, Solé ja no ens les podrà explicar) però que en qualsevol cas han dut al sistema de distribució econòmica estatal a un escanyament continuat per part de l’estat central envers comunitats autònomes i ajuntaments, singularment les dels Països Catalans. El context en què es van dur a terme les negociacions dels traspassos, en el qual l’aparell repressor franquista romania intacte d’una banda, i la feblesa dels negociadors (a la taula hi havia l’aparell del règim i al seu davant un grup de gent jove, sense experiència política –i ja dividits, entre els que pretenien reprendre d’alguna manera la legalitat republicana i els que havien nascut en època franquista i eren partidaris de fer tabula rasa– i amb voluntat de resoldre el traspàs de poders de forma ràpida i sobretot, pacífica) de l’altra, explicaria l’obtenció aquest sistema de finançament tan injust i perniciós.
Miquel Roca i Junyent, personatge influent, membre redactor de la Constitució espanyola, va deixar la política per passar a ser un dels homes forts de La Caixa

Miquel Roca i Junyent, personatge influent, membre redactor de la Constitució espanyola, va deixar la política per passar a ser un dels homes forts de La Caixa

 

Jordi Solé i Tura

Procedent de Bandera Roja, va militar al Psuc i va acabar al Psc (de fet va ser ministre en un govern Psoe). Ponent de la Constitució, personatge influent de reconeguda mal·leabilitat de caràcter

Segonament, el partit majoritari al Principat, i conseqüentment encarregat de dur el timó d’aquests pactes, pel motiu que fos –ja l’he escatit dessús-, tot i gaudir d’un suport massiu (legislatures amb majoria absoluta i grans consensos pels temes importants de tots els partits –llevat dels d’estricte obediència espanyola), va preferir dur a la pràctica la política de vol curt anomenada de peix al cove, és a dir, d’avançar poc a poquet. El líder indiscutible de la formació majoritària, Jordi Pujol, creia sincerament en Espanya. Com Prat, com Cambó i com Companys, per exemple. L’independentisme, fins ara mateix, ha estat una ideologia amagada (he estat temptat d’escriure “marginal”, terme del tot inadequat), oculta, prohibida per un sistema repressiu militar-policíac-polític-mediàtic omnipresent. No és fins suara que no ha pogut passar a ocupar un espai central en el debat polític;  i això per si sol és una cosa que s’ha de celebrar.
 
Pactant el pacte
Respecte del pacte fiscal, la situació provoca fractalitats i paradoxes. El Pp no vol per Catalunya l’eina que està emprant al País Basc. C’s és completament marginal i la patata calenta la té el Psc (Ic ha pres una posició de responsabilitat, com van fer els seus correligionaris a Euskadi en l’anterior legislatura). D’una banda, qualsevol persona amb dos dits de front és conscient que el pacte és imprescindible per organitzar el país. I si un dia volen tornar a governar, els caldrà reivindicar-lo necessàriament. Ara bé:  demanar-lo sense embuts pot ser rebut, sobretot per la caverna mediàtica –en sentit ampli-, com allò que en diuen un pas més en la deriva sobiranista (frase curiosa i capciosa, car deriva implica sortir de la centralitat que en hipòtesi deuen tenir en exclusiva els no sobiranistes…). Per tant, els outsiders con Ernest Maragall o l’exconseller d’economia, Antoni Castells, el reclamen en contra d’una majoria, la lligada a l’antiga la Federació Socialista de Barcelona, majoritària en el partit i, ai las, en els votants –tenim el país que tenim i això no ho hem pas mai de perdre de vista.
Erc i Ciu han fet el que havien de fer: un pacte de mínims sabent com saben que no tenen res a pelar a Madrid, on, encara, resideix la sobirania del poble (del català, també). I Si fa de C’s a l’inversa. I potser ja està bé, tibar la corda, com quan Erc va votar no a la Llei de Política Língüística per insuficient. Una vella amiga em deia, temps ha, que calia un partit més radical que Erc. I jo responia, sí, però on? Ja el tenim (i tenim les Cup, encara millor).
Números
Tornant al Pacte, són faves comptades. El juliol del 2012 el Govern no va poder pagar les nòmines d’uns assalariats (d’empreses concertades, perquè no es notés tant) perquè tenia un crèdit pendent de tornar que rondava els 600 milions d’euros. Al novembre té un venciment d’un altre aproximadament d’uns 6000 –deu vegades més, sí. O es pacta amb el govern central, que tampoc té diners però que podria donar una garantia per endarrerir els venciments (en realitat, l’Estat espanyol no està tant endeutat com diuen, passa que no té liquiditat –ni credibilitat, sobretot vers l’exterior, però això ja és una altra història); o bé hi ha eleccions anticipades. Un govern insolvent o es declara en fallida o ha de plegar. Perquè el Govern actual no ha fet res, res de res –a part de  la bogeria amb el mafiós Adelson i de la Llei òmnibus, mena de ribot en contra de part de la legislació del govern d’entesa– per, essencialment, manca de sous. I l’economia s’enfonsa, de manera que via impositiva cada cop es podran recollir menys ingressos (és un cercle viciós: a partir d’un determinat punt, quan s’estreny tant la producció, no deixa lloc per extreure’n plusvàlues, o sigui, es mata la gallina dels ous d’or: i aquest punt ja s’ha superat: per exemple, amb l’apujada de l’Iva a Portugal, l’Estat ha ingressat menys diners).
Posicionaments
Oriol Junqueras ha sentenciat que el pacte és un pas cap a la independència. No sembla la manera més intel·ligent d’anar a negociar a Madrid (i on diu “negociar” hom hi pot posar “pidolar”, mentre el Pp romangui amb majoria absoluta). És com fer un avís: compte, el penal el xutem per la dreta. Només es pot entendre en clau interna, de cara a un electorat que o pot marxar cap a Si, o sigui al o tot o res, o cap a Ciu, que s’atansa a l’espai sobiranista del qual Erc en tenia l’hegemonia .
     I Ciu: no sabem fins a quint punt és de fiar la seva deriva sobiranista. Per una enquesta, inconsistent i pueril (tot politòleg sap que per guanyar un plebiscit d’aquest caire cal molt més del 50%: guaitem, sinó, el cas del Quebec)?  A pleret, primer el seu vessant més radical (Rull, Campuzano, etc),  seguidament el mestre Obi-Wan Kenobi (i tot seguit el seu fill), i al final, el líder (Mas), han anat pujant amb pompa i esplendor al carro de l’independentisme. Pot ser, és clar, que la insostenible situació econòmica, els hagi acabat de fer-se decidir. (Però després de tants anys, n’hi haurà que diran, de no fer res…). També pot ser que hagin sondat els representants del poder real (La Caixa i Abertis, d’un costat, el Grup Godó, de l’altre) i que aquest hagin, finalment, donat llum verda al projecte (Salvador Alemany feia una explicació laberíntica al Singulars d’en Barberà <<http://www.tv3.cat/videos/4115030/Salvador-Alemany>>).
El pas final
En qualsevol cas, benvinguts siguin a bord. Però justament aquesta és una de les qüestions més vidrioses. D’una banda, cal un grup el més cohesionat possible per, aleshores, poder fer front comú contra l’enemic (entre cometes?) real, que és on rau la sobirania i amb el qual hem de pactar el nostre deslliurament (les declaracions unilaterals són molt boniques però l’endemà el país ha de funcionar, i els tancs, els jutges i els sous dels professors universitaris, verbigràcia, són de dependència espanyola, ara per ara). En aquest camí s’hi afegiran companys de viatge (els poputxiqui, com va batejar-los Andreu Nin en la seva revolució soviètica) estranys,  alguns de tenebrosos i d’altres a primer cop d’ull, inexplicables. Però poden ser necessaris a la recerca de consensos amplis i hegemonies. Ens trobem, per tant, davant d’una segona transició: i a la primera, en la bugada en hi vam perdre massa llençols, són a saber:  la divisió en tres comunitats –i la subseqüent prohibició de federar-se-, el no reconeixement del dret de l’autodeterminació, la discriminació lingüística i un llarguíssim etcètera fins a arribar a un tracte fiscal abusiu. Tot d’una això s’ha convertit en la cançó de l’enfadós i, si us plau, no la tornéssim a començar…
Annex:
-PROPOSTA TEXT TRANSACCIONAL PER AL PLE MONOGRÀFIC SOBRE EL
PACTE FISCAL, consultable a
-Llei de Politica Lingüísitica:
-Llei Òmnibus:
Anuncis

Quant a DavidMallol

Quan vaig néixer era tan petit... When I'have borned I was so small...
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Apunts sobre el Pacte fiscal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s