Quatre idees sobre el fet de ser gai, encara.

http://www.youtube.com/watch?v=DZmQjR1YHT8
L’amic Mark Serra va penjar al facebook aquest petit tall de tres minuts que sembla que pertany a una sèrie sobre adolescents. De seguida es va acorruar un debat interessant; tant, que una altra persona el va reproduir, i un amic d’aquesta altra persona, el bon Daniel Pérez Salido, ho va tornar a fer, arrenglerant-se una altra vegada un fum d’opinions dignes de ser valorades. Algú pot pensar, en llegir el títol: “una altra vegada, la cançó de l’enfadós dels pobrse gais?”; però penso que precisament avui, dia 20 de novembre de 2011, en què tot apunta la victòria a les eleccions estatals d’un partit que proclama un retrocés en els drets socials (en tots tipus de drets: però ara ens centrem en aquests), fóra un bon moment per reflexionar-hi, un altre cop.
L’argumentMolt resumidament, el vídeo ensenya a dos nois; l’un està estirat al llit, plorant i queixós, i l’altre, dret, prova de consolar-lo. El minyó estirat renega a de la seva condició d’homosexual mentre l’altra, des de l’heterosexualitat, prova d’aconhortar-lo.

La primera reacció és aquesta:

Fantàstic fragment. Tots els gais hem tingut un moment així quan érem adolescents amb un amic i jo recordo perfectament el meu, diu Mark Serra; un gran paso, para afrontar una realidad que hoy muchos no entienden! 😦 , afegeix en Daniel Pérez. Vet ací una posició (amb la major part de la gent, d’una manera o altra, a favor).

A l’altra banda: Pffff!! Que VER-GUEN-ZA!!!, fa la Laura Rodríguez Salido; i rebla el clau: Pues… no sé! Porque es algo totalmente normal, y dan una visión como si fuese algo malo de lo que avergonzarse o como si por eso hubiera que rechazar a la gente…. Parece mentira el mundo en el que vivimos.

Bé, doncs aquests eren els parers extrems: tornant-ho a repassar, m’adono que anaven, pel que fa al nombre, molt més en la primera direcció. Dues coses: la primera, que tothom fa costat al bàndol diguem que favorable a l’homsexualitat -i això, i més precisament avui, no és un detall desdenyable; la segona, que hi ha persones que afirmen que reconeixe’s com a gai, en un moment determinat de la seva existència, normalment a la pubertat, va ser traumàtica. I tota la resta endemig.

Tesi, antítesi: síntesi

No m’allargaré gaire en la rastellera d’opinions; qui estigui interessat, pot consultar-les a http://www.facebook.com/mkserra/posts/309442529068545?cmntid=309581512387980, en el cas d’en Mark, o a http://www.facebook.com/mkserra/posts/309442529068545?cmntid=309581512387980#!/profile.php?id=1544852616, per veure en Dani.

De tot plegat, en el primer debat, que és monocrom, surt una idea discordant:

Per cert: em desplau molt el concepte, aplicat a ací, si més no, de tolerància. La tolerància implica un sentiment de displicència, de jo et deixo a tu que siguis una cosa, sempre i quan no em molestis, és clar. Un revolucionari va dir que els drets no es demanen, es prenen. No sé, què us sembla?

Doncs devia semblar bé perquè va rebre 6 “m’agrada” i va fer virar el sentit del discurs.

Totalment d´acord, no és tolerància el que fa falta en aquest tema sinó NORMALITAT, Que n´hem de fer de la vida privada de cadascú? és que els hererosexuals expliquem que fem en parella o al llit? I encara un darrer comentari: no res. a mi tb em sembla ridícula la pregunta de si cal ser tolerants amb els homosexuals, preguntar si ets tolerant amb algo implica que aquest algo sigui un perjudici pels altres, i no veig en què em pot perjudicar a mi un homosexual, bé, potser em resta oferta de mercat jaja.

La idea, doncs, és la següent. Em sembla que l’actitud dels dos personatges ja dóna fe de l’evolució de l’escena. L’adolesecent gai plorant aixafat en contra del llit mentre l’altre, a distància, sense ni donar-li la mà (tampoc hem d’oblidar que és una sèrie americana i als Estats Units el contacte físic no és tan freqüent com entre nosaltres), deixa anar la seva perorata, en la qual, és clar, el comprèn i que si tomba i que si gira.

Davant d’aquest fet, ràpidament surt la paraula tolerància: Disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc. tolerància religiosa Reconeixement legal per part de l’Estat del dret a professar qualsevol religió distinta de l’oficial. ( http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.jsp/__ac0x3llc0x3AppJava0x2Autoservei!A;jsessionid=TL22nJTlbq1v0zDBgXwQR3ldnFnwFdQrCRBp14b3LynBWVpkfCVp!667410013!NONE?action=Principal&method=cerca_generica&input_cercar=toler%E0ncia&tipusCerca=cerca.tot). Va ser una paarula molt en voga ls anys 90 del segle XX, per fer referència sobretot a comunitats nacionals diverses a la dominant (o a la que s’autodenominada dominant), sobretot fent referència a casos alllunyats geogràgicament (els pobles indígenes del Brasil, per exemple) o a grups nacionals que venien al primer món hi duien incorporades un seguit de pràctiques, verbigràcia, la cuina, que sembla que només havien d’aconduir a l’enriquiment general. Ara, de deguida es va dibuixar un límit: què passava quan aquests costums i tradicions topaven amb els instituïts en els llocs de rebuda: el vel integral és l’exemple més lacerant, encara ara objecte de debat. En qualsevol cas, la tolerància és el que explica l’actitud, “condescendent”, hom n’ha dit, d’un dels nois respecte de l’altre; i és aquesta condescència el que fa que no es parlin d’igual a igual i, per tant, l’error de l’argument. Els homosexuals no demanen perdó, ni súpliques, ni res: “els drets no es demanen, es prenen!”, s’ha esmentat dessús. El noi gai es queixa que la societat no el comprendrà. I en altres èpoques (i no pas tan lluny), aqueix minyó podria arribar a mudar els seus hàbits per no contrariar a la societat. Però ara, ja no: ara és la societat, el que queda de la caspa autoritària, la que ha de canviar i ajustar-se al capteniment del minyó. Pel bé del minyó i pel bé de la societat.

Darrers detalls

M’abelliria acabar fent una cosigna de les tres persones que han reenviat aquest vídeo. Totes tres vegades han rebut adhesions per les seves particulars circumstàncies (en Dani, per exemple, de la seva cosina, i en Mark, que ocupa un càrrec en un partit d’esquerres, doncs d’afiliats amb qui manté una lògica afinitat ideològica). Però haig de fer un apunt, diguem-me generacional. En Mark, que reclama la història com a seva, passa dels 40 anys; en Daniel, en té poc més de 20, però és originari d’un poble de la costa, i tots sabem que en les realitats petites, aquesta mena de desplegaments són molt més complexes. I la persona del mig, la que té una postura més crítica i que no se sent de cap manera representada per la hisòria, en té més de 30, però va desvetllar-se (en el sentit que ho fa el protagonista de la història) més tard, cap al tombant de segle XXI, en una societat, per tant, més oberta i més assaonada per adaptar-se a la diferència. Aquest incís bio-geogràfic no és debades, perquè penso que explica, si més no en part, el descabdellament de tot plegat.

I ara, anem a votar. A votar en contra de la discrimació per raó de sexe, raça, identitat sexual, pertinença nacional… tal com com marca la Declaració Universal dels Drets Humans, pedra angular de la societat en la qual volem viure i per la la qual hem de vetllar, ara i sempre!

 (Article publicat originalment el 20 de novembre de 2011)
Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La victòria del Pp (encara) i l’esquizofrènia

Avui fa sis dies de la vistòria del Pp a les eleccions espanyoles i em penso que a hores d’ara s’han fet totes les anàlisis hagudes i per haver. Però n’hi ha una que només s’ha deixat intuir, i una obsevació des de la psciologia clínica, és a saber: per què, si tohom està d’acord en afirmar que el Pp és la cosa més propera a l’infern, obté aquests plebiscits tan generosos?
De què estem parlant? Definir el Pp, penso, potser no caldria. Respcte la esquizofrènia, diu el Diec2: f. [PS] [MD] Psicosi caracteritzada per una dissociació de les funcions psíquiques i la pèrdua de contacte amb la realitat. Bé, ja ho tenim: d’una banda una realitat, el triomf pepero, i de l’altra la reacció hostil de les persones. Quines perones? Perquè l’electorat s’ha manifestat clarament. Doncs les que tenim al voltant.
Les eleccions a la xarxa Quan parlem de les persones que ens envolten ens referim, avui, tant a la gent amb qui intercanviem el bon dia abans d’anar a buscar el pa -qui encara vagi al forn de bon matí, s’entén-, com el company d’aula o de feina, o el sonat que aixeca 300 quilos al teu costat al gimnàs; de la mateixa manera, fem referència a les persones del teu entorn virtual. Com que és més fàcil recuperar les converses en les xarxes socials -perquè queden escrites-, recuperaré dos escrits al facebook de l’endemà mateix de les eleccions que em semblen del tot representatius (si més no dels meus contactes en les xarxes socials), perquè tenen l’origen en dues persones que no formen part de cap partit polític i a més (per la qüestió nacional, hi tornaré més tard), procedeixen de llocs diversos. La cosa anava així:
Hables con quien hables se queja del PP y gana con mayoría absoluta ósea m encanta este país!!! Entonces que pasa que solo han ido a votar los 4 gatos a favor del PP o como funciona esto??? En Facebook solo veo comentarios de Apocalipsis por el nuevo gobierno en fin intento entenderlo 🙂
Has de mirar la gent que t’envolta: el seu nivell cultural, procedència geogràfica, interessos, etc…

David,La gente que me rodea no son la gente que han votado mas que nada el 80 % de ellos no son Españoles,son Norte americanos,Latinos americanos,Ingleses,Franceses,Rusos y de otras nacionalidades asi que no son lo q pueden votar en este pa…is,hablo de lo que esucho en las teles ( la mayoria de los canales ) la gente lo q dice en la calle y tb aqui en el facebook y los pocos amigos mios que pueden votar aqui,asi que hablo des d este punto de vista,como la mayoria hablan lo peor del PP pues lo mas logico esq ganaria otro partido,pero va el PP y gana con mayoria absoluta y es lo q digo pero me alegro por ello 🙂
A mi em passa el mateix: tinc amics de tot arreu, i ací, al facebook, totohm està encontra del Pp. Però la vida pe un altre camí. Llavors dedueixo que el la gent que m’envolta no és representativa del ‘Estat al qual visc. I suposo que a tu et pasa el mateix… no?
La persona que comença la conversa és orginària del Líban. I una altra, aquesta persona és d’Alacant (tot i que castellanoparlant); ambdós viuen a Barcelona:
Por lo que veo todos mis amigos de Facebook son de izquierdas porque todos tienen terror de que haya salido el PP
Desconfianza diría yo …. A lo turbio !! Y ojalá me equivoque … Bona nit guapo.
normal… las maricas por logica son de izsquierda
És el tercer comentari que llegeixo en aquesta línia. Som una mica esquizoides, suposo…
tipical spanish—-todos votan derecha y luego nadie lo reconoce—q pasa q teneis miedo a los emigrantes por ser tantos jiji
Jeje es verdad pero yo he votado PSOE y ahora con el pp los emigrantes ya serán menos
todos no…. siempre tiene que haber la excepción….
Ya se pero tu no me has comentado nada por cierto felicidades por el éxito vamos ha ver que hacen un besote cariño
hay que darles tiempo, pero bueno al fin y al cabo no importa quien este en la cima sino sus obras… ya vorem que pasa, con que baje el paro y amaine un poco la crisis me conformo. no será de un día para otro esto tiene curro pero bueno si dentro de 4 años seguimos igual pues se cambia de nuevo, es lo que tiene la democracia.
Estoy contigo
Opinions de tots colors però amb un denominador comú: si tothom, a les xarxes socials i des de totes direccions, està en contra del victòria de Pp, com és que el Pp venç per majoria absoluta? És que tal volta hem enfollit tots? Provaré de fer un assaig de possibles respostes.
Preguntes i repostes
La primera constatació és que un grapat de persones fan proclames sobre el mateix tema (el resultat de les eleccions) i en un sentit ideològic semblant (protesta). D’això, hom n’extreu que el comú de les perones que parlen pel les xarxes socials sostenen una idea que s’enfronta obertament amb la de l’electoral. I això, per què?
1. Perquè el règim que desplega l’estat espanyol, una monarquia democràtica, segurament té certs defectes (la primer part del concepte, potsefer?) d’origen. L’Estat espanyol té institucions fonamentals obertament antidemocràtiques, per exemple, la monarquia, que és herditària.
2. La complexitat de la població. L’Estat espanyol no és homegeni. De fet enclou un seguit de nacions (legalment, nacionalitats) que, més o menys, es fan notar. Passa que tenen, per raons demogràfiques, poc pes en el còmput global. I també, dins de les pròpies nacions, sorgeixen gran diferències: així, al Principat, la marea blava ha estat continguda però a Mallorca o a València ha rebentat tots els dics de contenció. Per tant, les pròpies nacions, esquarterades políticament dins de l’odenament jurídic espanyol, també són víctimes d’una complexitat creixent.
3. El valor de les xarxes. Les persones que associem a les nostes xarxes, les hi fiquem per moltes raons que podríem resumir amb l’adjectiu AFINITAT. Hi ha qui pot dir que és un concepte molt vague, i també hi haurà qui digui que no només les xarxes sinó els nostes cercles socials (els amics, ells llocs on anem a distreure’ns, on estudiem, etc) també són constituïts per cercles d’afinitats. Cert, una cosa no exclou l’altra. Passa que la ideologia pot formar part -en aquest cas, en certa manera, forma part- d’aquestes afinitats. I si bé -i en la tria he procurat ser curós en aquest sentit- parlem amb persones que parlen idiomes diferents, que han nascut lluny i que tenen una vida molt diversa, totes estan d’acord en una cosa: en el rebuig al resultat electoral i les circumstàncies que se’n deriva.
On rau la democràcia, doncs?
Aquest és el pinyol de la qüestió: té més valor formar part d’un cens electoral i haver tingut llerure d’anar a un col·legi i introduir una papereta o bé informar-se -ni que suigui seguint els recomptes de la televisió-, parlar-ne, debatre’n, proclamar el pensament als quatre vents (al mur, en aquest cas), fer discussió, etcètera. A hores d’ara, i si més no legalment, és molt clar que la legitimitat la té el primer grup. Però en la mesura que veiem que el primer i el segon grup no pot ser que no coincideixin sinó que s’enfronten obertament, caldria, doncs, per esperit democràtic si més no, raure amatents al segon grup i les seves opinions. Hom podrà oposar que qualevol descastat por agafar un ordinador -o un telèfon- i dir (escriure: sovint, mal escriure) el primer penjament que li passi pel cal; que pot falsejar la seva identitat; que pot mentir. Ben veritat. No pot mentir o no pot ser igual de descastat l’elector legalment reconegut? I encara: les xarxes socails creixen, com diu el seu nom, en xarxa: però es fonamenten encara àmpliament amb els coneixements personals, per tant, amb la proximitat. Els cens electoral inclou persones d’opinions diferents, classes diferents, nacions -encara que no siguin reconegudes, cosa que encara ho fa tot plegat més gros- diferents, de manera que el destí del lloc on visc queda lligat a un grup que potser no té res a veure amb les meves cirmcumstàncies i afinitats (cosa que, com he provat de demostrar, queda mitigada en les xarxes socials).
O deixo ací, de moment. La idea que volia defensar és que la democràcia és una cosa molt sensible, no tant un sistema polític com una idelogia o encara més, una manera de fer: el govern de la majoria i el respecte ala minoria. La resta, el seu desplegament legislatiu, la seva interpretació i execució, adesiara, és eixalar-la. On resideix la sobriania, allò que el segle XIX en deien la Nació, després “el poble”, ara tal volta hauria de ser, si més no rectificat amb la consideració d’estris com el facebook.(Algú recorda com va dur-se a teme el traspàs de poder, fa dues legislatures, a través de missatges de mòbil?, després de l’atemptat de Madrid i la nefasta gestió dels esdeveniments del govern de torn). O potser no, perquè al cap i a la fi només faig propostes, no proclamo res -o no en tinc la intenció. Però el que és segur és que entre els meus “amics” del facebook no en tinc cap que digui que le seu “atleta preferit” és Cristiano Ronaldo… i això explicaria la seva resposta negativa al resultat del comicis. O potser sí…
Publicado por David Mallol en 06:53 0 comentarios
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Quatre idees encara sobre la crisi (primera part): geopolítica contra geoeconomia.

Molt resumidament, la crisi econòmica en la qual estem enllotats, té el seu origen oficial amb la caiguda de Lehamn Brothers, un llunyà 2008. D’aleshores ençà, i esperonades per una cosa de nom tan estrambòtic com subprimes, han anat caient, com peces de dòmino, una institució financera darrera d’una altra, amb una alegria digna de millor causa. Això seria la crisi financera: l’excés de circulació d’un productes tòxics, entenent com a tals, un préstec sense avalador, o millor, sense fons. Quan el banc el reclamava (ço que succeeix en moments de pànic, com el dessús citat), s’adonava que ningú no en podia respondre, de manera que el banc es quedava sense els diners; i això multilpilcat (insisteixo que parlem d’un estat de pànic), provocava la fallida del banc, ja de per si d’una solvència més que precària (perquè ell, al seu torn, havia demanat uns diners, per poder-los tornar a prestar, sense avalador… ni fons, ni res de res).

Crisi financera, només?

Això seria, molt per sobre, la crisi financera. Després ve la crisi sistèmica. Els manuals expliquen que el capitalisme, que és el sistema econòmica que, ara per ara, regeix el món, pateix crisis que li són inherents. “Capitalisme igual a crisi”, deien els antisistema…, doncs una mica de raó sí que tenien. Passa que la resta de sistemes no han demostrat ser gaire més fiables. El sistema feudal, per exemple, tenia anys bons i anys dolents. Durant els anys bons, la població creixia i anava ocupant terres cada cop més dolentes, amb rendiments decreixents. Quan arribava una maltempsada (una sequera), els beneficis tan precaris desapareixien, arribava la carestia, la fam i subsegüentment les epidèmies per raó que els cossos desnodrits no podien enfrontar-se a un context molt hostil (pensem que les moviments higienistes són del segle XIX: abans la gent cagava al forat, i avall que fa baixada). I crisi. Fins que la dinyessin prou individus com perquè els que encara quedaven vius poguessin ocupar les terres bones: produissin molt, es reproduïssin per damunt del sostre ecològic i ja la tornem a tenir.
Per tant, els sistemes des producció no planificats pateixen augments de cabdal i disminucions sembla que sense cap control ni remei. “Comunista”, em direu. No pas: tot i que és molt opinable, un dels principals motius de la caiguda del Mur de Berlín és perquè a la RFA anaven amb Golf Gti i a la RDA amb Skoda… qui en tenia…
Per tant: tenim la crisi dels bons escombraries i al costat la crisi sistèmica. [Vull fer constar una cosa ací: he llegit una mica, he vist vídeos a youtube, he escoltat als gurús, i encara ningú no m’ha donat cap resposta a l’entrecoll: la que potser m’ha convençut més, ni que sigui per la seva vessant diguem-ne poètica, és la de South Park; si podeu, no us l’heu de perdre: <http://www.megavideo.com/?s=seriesyonkis&v=V5BWPMN1>]. Bé, i això ha afectat arreu igual?

Esferes d’influència

Doncs sembla que no. A hores d’ara, desembre de 2011, mentre als Països Catalans hi ha un atur que afecta gairebé al 20% de la població activa, Polònia –ves quina casualitat- creix a un ritme del 9% anual i Turquia al 7% -cosa que encara agreuja, ni que sigui comparativament, la dessagnació que esta patint la ciutadania grega. Comprovem, per tant, ràpidament, esferes d’irradiació divergents.
Primer de tot, caldria diferenciar que els que han patit la garrotada en primer lloc han estat els països del primer món, ço és, els Estats Units i la UE: aquests dos macroens (que no macroestats) són els que han fet girar la baldufa els darrers anys en la mesura que eren, i són, els grans consumidors. I el creixement esbojarrat del principi del segle XXI ha vingut pel consum (recordeu allò dels rendiments decreixents que citava dessús); quan els que tenien diners per gastar, n’han deixat de tenir -no només això, els els han reclamat les empreses prestadores-, la cosa ha fet fallida. I això, per què? Doncs no se sap, però sembla que l’economia actual respon a paràmetres tan científicament solvents com els rumors, l’estat de pànic i altres bagatel·les contra les quals és difícil lluitar sense un pèndol i unes cartes del tarot -recordem com funcionava adés: una sequera o un excés de pluja desballestaven el sistema en cosa de mesos… (i aleshores, la manera suposadament més eficaç de combatre-ho, era treure el sant cristo gros i anar a processó…). Sembla que no haguem après gran cosa, doncs.

Tocats i enfonsats

Ara bé, dintre del conglomerat que hom anomena Primer Món o Occident, hi ha uncs ciutadans més de primera que uns altres. Així, determinats països de l’Europa del Sud (els anomenats Pigs, Portugal, Itàlia, Grècia i Spain; de vegades hom hi inclou, amb tota justícia, Irlanda) han crescut en xifres macroeconòmiques d’una forma exponencial en els darrers anys dels segle XX i primers del XXI. De tal manera que quan als Estats Units, el Govern ja intervenia, no als bancs sinó a les empreses d’automòbils –que tancaven plantes com si fossin paradetes de fira-, el govern espanyol en exercici i davant d’unes eleccions, directament negava que existís tal circumstància (no ha calgut arribar als 4 anys que marca la llei perquè aquesta gentalla tan sàvia anessin de pet al carrer i recollissin el càstig electoral més gran d’ençà de la restauració de la monarquia parlamentària a Espanya). A Itàlia també amagaven el cap sota l’ala i a Grècia directament enviaven comptes falsejats a Brussel·les [un apunt: s’ha parlat molt de la incompetència i directament de la maldat dels dirigents grecs: bé: quan es va fer l’acord anomenat de Convergència amb Maastricht, pas previ indispensable per l’entrada en funcionament de l’euro, l’aleshores ministre espanyol, Rodrigo Rato –posteriorment prohom del FMI i després d’una importantíssima entitat d’estalvi espanyola-, va fer uns Pressupostos generals de l’Estat en els quals n’excloïa les tres empreses més deficitàries, que em penso que eren TVE, Renfe i Ibèria (parlo de memòria) per tal de no superar el nivell dèficit que Maastricht exigia: i no vull pensar que a Brussel•les fossin tan babaus de no adonar-se’n: passa que segurament tothom tenia la necessitat imperiosa de tapar-se les vergonyes els uns als altres…, Grècia inclosa: fi]; a Irlanda, pel que conec, també la brillaven, però això de fer el doble joc d’apropar-se a Londres o a Europa, segons com bufa el vent, lliurava els seus rèdits. Ras i curt: en el cas espanyol, l’estalvi no creixia, la gent s’endeutava pagant unes hipoteques a 40 anys (ep, que la mitjana de vida no arriba als 75, no per res) i la renda per càpita disponible no millorava, de manera que una altra vegada hom quedava encadenat al deute (als ermots aquells on només creixien esbarzers). Això afegit a un atur desconsideradament alt, lligat a una enorme precarietat laboral, provocava que a la mínima batzegada les estructures s’esfondressin com un bolado. I ja som al cap del carrer.

Polítiques i econòmiques

La geopolítica, o millor dit, la geoeconòmica, com he anat dient, es descabdella com una piconadora. Ja he comentat que hi ha hagut uns quants països que han crescut a l’engròs: els Pigs, per exemple. I que ara estan essent estripats sense misericòrida per part dels mercats i dels amos del món. L’economia ha ocupat el lloc de la política en la mesura que a hores d’ara la crisi s’ha endut a 16 Cap d’Estat o de Govern –a Grècia i a Islàndia, dos, verbigràcia-, i ha dut a terme cops d’Estat freds (perquè han tingut el detall de no matar a ningú pel carrer: però a Itàlia hi ha hagut un cop d’Estat amb tota norma: una altra cosa és que ens encanti que li hagin clavat un cop de peu al cul al pocavergonya de Berlusconi, i a Grècia, quan les condicions imposades per la Ue es feren insostenibles i el Cap de Govern, mogut per la vergonya i la dignitat, va proposar que fos la ciutadania qui en decidís l’acceptació en referèndum –això és democràcia-, va ser deposat (decapitat?) sumàriament (i això que l’havien posat ells, ai las).
A casa nostra, la situació ha arribat a ser tan greu, doncs, pels motius dessús escandallats, afegit a la geopolítica pròpia. Els Països Catalans no tenen potestat en matèria econòmica i queden a recés de les gestions dels Estats que els aixoplguen, i, si de cas, dels antulls de la Ue.
I l’Estat espanyol ha fet una gestió pèssima de la crisi. Primer, com ha estat dit dessús, fou negada. Després, pensant que seria cosa de dos dies i que les xifres (macroeconòmiques, tornem-hi), eren tan positives i que no haurien de davallar mai, es va endegar el famós Pla E, que en realitat eren set plans d’infraestructures faraòniques i desraonades, sense cap mena de coordinació però que han beneficiat les grans constructores –per cert, les mateixes que encapçalaven les xifres de beneficis en l’etapa anterior- i que els han permès una davallada suau i progressiva… a canvi d’un augment de l’endeutament -públic- bestial (a hores d’ara, si l’Estat espanyol estigués produint al ritme acutal –i no gastés res de res-, necessitaria quatre anys per fer front a tots els emprèstits rebuts), cosa que fa que, primer, les arques estatals –i conseqüentment, de tota la resta d’administracions, tret de les basques i navarreses, llocs on per cert la crisi no és no de bon tros tan aguda- s’hagin buidat. Com que el teixit productiu s’ha esquinçat, recapta molt menys i aleshores ha de tornar a demanar emprèstits: però vet ací que els creditors ja ni tenen tants diners (la crisi de la liquiditat, una altra camama que només beneficia als grans inversors: com pot haver falta de liquiditat en una economia en què el 99% de la seu funcionament es fa en base a la confiança?) i tampoc tenen confiança en què l’Estat els pugui tonar, havent esguard que coneixen que ara no pot recaptar tant, per més que augmenti la pressió fiscal, perquè ni empreses, en fallida, ni particulars, empobrits, poden suportar-la. Això fa contents als brokers, que ensumen un rival feble i s’hi abraonen (com van fer en el seu moment amb Itàlia, Grècia, Islàndia, Estats Units –sí, també van rebre: i els xinesos, prestadors, van llegir la cartilla a Obama assegurant que al EEUU vivien per sobre de les seves possibilitats: han pensat els xinesos on vendran els seus productes si no deixen diners als americans?-, França, d’esquitllentes i encara no, però podria arribar, Alemanya).
En aquesta tessitura i per la pressió de la Ue, l’Administració Zapatero
va fer un canvi de 180 graus i varen començar les retallades. Les conseqüències, a hores d’ara, no es poden ni besllumar. Aquests dies n’estan sobreeixint en els Pressuspostos de la si de les tisores, en parlem el proper dia.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un apunt sobre Maquiavel

Hom pensa que la sentència “la fi justifica els mitjans” és de Maquiavel. I  encara, les persones empren l’adjectiu “maquiavèl·lic” quan volen qualificar una persona o una situació recargolada i tèrbola. Però aquesta faramalla ve donada per la pressió de l’Eslglésia (l’etern Big brother) que de seguida va col·locar El príncep, la seva obra més important, a l’Índex dels llibres prohibits (i no per una plausible manca de moral, no, sinó perquè reclamava la separació de l’Església de l’Estat, la moderació del poder temporal del Papa i la reducció de l’espai físic de l’anomenat Estat Pontifici -que poca broma, a l’època abastava un terç d’Itàlia, tot el Laci amb Roma doncs, inclòs).

[Nota: no era la meva intenció parlar de la relació de Maquiavel i l’església, però he trobat una cita que explica breument la posició del pensador florentí que donaria peu al’encabritament conseqüent. Diu així:

No ignoro que molts han cregut i encara creuen que les coses del món són governades per la fortuna i per Déu… jutjo que pot ser cert que la fortuna sigui l’àrbitre de la meitat de les nostes accions, però que ens deixa governar l’altre meitat, o gairebé, a nosaltres mateixos.

Per tant,  Maquiavel fa una proposta de secularització que, òbviament, hauria de ser necessàriament rebatuda en els temps de Contrarreforma que s’acostaven].

Hi torno, doncs. Maquiavel mai fou (si més no de manera convicte i confessa) l’indivdu amoral que ha passat al llenguatge més o menys comú.

A la pàgina 108 de la versió d’Edicions 62, de 1903, hi trobem:

Miri, doncs, un príncep, de vèncer i mantenir l’estat: els mitjans seran sempre jutjats honorables i lloats per tothom perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l’aparença i per l’èxit de les coses. En el món no hi ha res més que la vulgaritat; i els pocs només poden trobar-hi un lloc si la majoria té on apuntalar-se.

Per tant, Maquiavel assenyala que no és que “el fi justifiqui els mitjans” sinó que els mitjans no preocupen tant a les persones quan, al cap i a la fi, serveixen per assolir allò que hom vol. La diferència és plausible. Per Maquiavel, el fi qualifica els mitjans: per a un bon fi tots els mitjans són bons, per a un mal objectiu no hi ha justificacions (i això sembla que ja ho remarcà Sant Ignasi i Protàgores, temps ha).

Després vindran els antimaquiavels, diversos i variats com Frederic II de Prússia. Però això ja dóna per una altra entrada, penso.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Les avorrides eleccions del novembre del 2011

M’abelleix especialment encetar aquest bloc, que ha pres el nom de l’insigine escriptor Josep Maria Espinàs (i dels seus esperats articles diaris a l'”Avui”) per parlar, breument, com és lògic en aquests llocs, de les eleccions del cap de setmana.
D’una banda hi ha una conjuntura internacional extraordinària: naveguem enmig d’una depressió econòmica sense precedents, diferents cap d’Estat i de Govern europeus (16, fins avui) han anat caient, l’un darrera de l’altra. Els dos últims de forma molt sonada: Papandreu a Grècia, que havia rebut el vist-i-plau de la “troika” europea que, al seu torn, i veient com es resistia al “diktat”, l’ha fet caure; i Berlsuconi, de l’altra: Berlusconi mereixeria un tractat per ell sol, però m’agradaria, ara i ací, fer només dos subliniats: primer, que com Al Capone, que va ser empresonat per evasió d’impostos i no per ser un malfactor, Berlusconi ha estat cessat per raons alienes a les seves maldats: tanmateix, benvingut sigui. De l’altra, a Itàlia hi hagut un Cop d’Estat -com a Grècia, en certa manera-, per tal com hi ha ha hagut un canvi de president sense consulta electoral. Un fiasco, tot plegat.
De l’altra, la situació interna: una crisi desbridada i un ascens de la dreta espanyol del tot impensable fa només un parell d’anys.
Respecte Rajoy and friends, cal téme’ls en tres línies:
a) pel que fa a l’economia, continuarà les retallades iniciades pel govern anterior, les augmentarà i farà créixer el malestar general (ço que altrament no pot obviar, cas que volgués, que no l’és, havent esguard de la pressió de la troika europea);
b) retallades dels drets socials, indivuduals i col·lectius: des de la protecció de l’anomenada “festa” dels toros fins a l’intent -ja veurem fins on arriba i fins on el deixen arribar- de tirar enrera la legislació sobre els matrimonis entre persones del mateix sexe; i
c) l’empitjorament -si és possible- de les relacions Catalunya-Espanya: ací hi ha un Rubicó, del qual sembla que tothom hi passi de puntetes: el 2014 (si no vaig errat; si de cas, és un any molt proper) s’acaben els fons de cohesió de la Ue. Pel que fa als PaÏsos Catalans, no té un efecte directe car entre el que paguen i el que reben, queden en una situació d’estagnament. El drama és amb la resta d’autonomies que són receptores netes dels fons de la Ue… i de generoses partides per part de l’Estat, ço és, els tres PPCC i Madrid, essencialment (Madrid, al seu torn, els recupera, per l’alta inversió de l’Estat en el territori, tema que sembla que no hagi de declinar sinó més aviat tot el contrari).
A tot això, el pobre Rubalcaba (s’escriu així?), emmanillat per la pertinença a l’actual govern inepte que ha dut a un atur que supera el 20% de la població actival als tres PPCC, poca cosa pot oferir, a part del seu cap com a sacrifici a l’altar. Hom no entén com algú amb aspiracions (Rubalcaba era la mà dreta de Zp i ja era un home molt influent en els darrers governs González) s’ha avingut a participar en aquest carnatge, tal com va fer, fa una anys, un dignatari el nom del qual no recordo i que gràcies al qual va rebre una sinecura avantatjosa a la Ue, més del que el pobre home podia esperar, majorment després de l’allisada que va rebre per part d’Aznar (que el va escombrar i va aconseguir la majoria absoluta). De Rubalcaba home en podia esperar més. No és excessivament vell, i tot i els problemes de salut que ha patit, la vida dóna moltes voltes.
Al costat d’això, hi ha un bipartidisme en clar declivi. Pel que fa a nosaltres, els PPCC, ha sorgit un corrent que reclama l’abstenció: sembla pueril car només beneficia als partits grans. Aquest corrent prové gairebé excusivament d’un determinat sector de l’independentisme (les Cup i Si) i sembla més justificar les pròpies mancances -no tenir prou entitat com per fer una llista amb possibiltats de ser elegida- que no pas d’una estratègia intel·ligent. També hi ha una prèdica vers l’abstenció de sectors vinculats al moviment dels Indignats, però amb molt poc ressò.
Al Principat hi ha un empat tècnic de Ciu, Psc i Pp; a la resta, guanyarà molt folgadament el Pp.
En aquest marasme blau, voldria destacar un parell de detalls molt rellevants (encara que de magnituds reduïdes). El camí dels partits propis, d’allò que hom anomenava “els sistema català de partits” (en referència al Principat; però que al País Basc fan servir exactement igual), en el qual, el ciutadà pot escollir entre la dreta tradicional, Ciu, i l’esquerra, Erc. A Mallorca i Eïvissa la situació és més complicada. L’únic partit fort, el Psm, s’ha presentat coaligat però sembla que no aribarà, per poc, al mínim exigit. AIxò afegit a que Erc ha canviat la seva política d’introduir personatges de tot el domini (i que tant de profit va donar, per exemple, en el cas de Joan Tardà per València, suplici de l’aleshores ministre Zaplana), significa la pràctica desaparició del nacionalisme procedent de les Illes. A l’altra banda, a València, la coalició Compromís, darrera de la qual hi la incansable Mònica Oltra, podria aconseguir fins i tot dos escons, per la cirumscripicó de València (també tindria bons resultats a Castelló, però el seu pes demogràfic els faria insuficients). Fóra la primera vegada, més enllà del cas de Tardà, que un represetant del nacionalisme valencià arribava a les Corts espanyoles. I un motiu d’alegria compartida.
Arriba el dia de les eleccions. Votem, doncs. Si volem. I esguardem que en el nostre país hi ha formacions ben diverses que representen sensibilitats diferents i que ens poden representar a tots. No cal, per tant, cercar fitxatxes oriünds ni “paracaigudistes” (segons explcava el gran Arzallus quan parlava dels polítics espanyols que només viatjaven a Euskadi a la recerca del vot). Pensem-hi, meditem-ho, i anem fent el nostre camí.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Hello world!

Welcome to WordPress.com. After you read this, you should delete and write your own post, with a new title above. Or hit Add New on the left (of the admin dashboard) to start a fresh post.

Here are some suggestions for your first post.

  1. You can find new ideas for what to blog about by reading the Daily Post.
  2. Add PressThis to your browser. It creates a new blog post for you about any interesting  page you read on the web.
  3. Make some changes to this page, and then hit preview on the right. You can always preview any post or edit it before you share it to the world.
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari